UNA VEU POÈTICA RECUPERADA

ZORAIDA BURGOS(2017). Convivència d’aigües. Obra poètica. LaBreu edicions. Barcelona.

Zoraida Burgos (Tortosa, 1933) és una poeta que fins ara havia estat gairebé desconeguda. La seua obra figurava en edicions de poca difusió i en diverses antologies. Finalment, gràcies a LaBreu podem llegir tota la seua obra poètica completa.

L’autora pertany a l’anomenada “Generació de la postguerra catalana a Tortosa”, que compta amb noms com Gerard Vergés, Ricard Salvat, Jesús Massip, i Manolo Pérez. La majoria dels seus integrants van tindre el mestratge de mossèn Joan Baptista Manyà i tenen com a trets comuns, la lluita antifranquista, el catalanisme i la inquietud  i divulgació dels corrents literaris del moment.

El primer llibre que va publicar va ser D’amors, d’enyors i d’altres coses, amb el qual va guanyar el I premi de poesia Màrius Torres de Lleida l’any 1971. En la primer part trobem la nostàlgia per un temps passat, enyors d’amors perduts, moltes vegades viscuts amb passió.

En la segona part el poemes agafen un aire de rebel·lia, ja siga contra la guerra del Vietnam, o contra al tortura. Es reivindica el dret a pensar i opinar lliurement, així com el dret a ser educada en català.

En el llibre següent Vespres, publicat l’any 1975, reivindica la paraula i la poesia com elements alliberadors i encara el futur amb esperança.

A continuació publicaria Reflexos, un llibre que suposa un canvi d’estil, s’abandona el realisme social i el llenguatge apareix molt més treballat i més simbòlic. De contingut amorós, la natura i l’amor es confonen. En un primer moment, gaudeix de l’amor lúdicament enmig de la natura, i més tard aquesta natura li evoca l’amor perdut i li inspira el poema.

La següent publicació seria Blau. És un llibre unitari amb un llenguatge molt treballat. Pretén transmetre el so de les vivències primàries. Hi ha el record constant del riu, del mar, d’un “jo que no sóc”. Molts poemes respiren sensualitat, s’enyora allò que sentia el cos, la pell...en aquells espais. Les olors evoquen sovint aquells temps.

L’obsessió de les dunes és un conjunt de llargs poemes en prosa poètica, en cadascun dels quals se’ns conten petites històries en les que expressa que el pas dels anys et força a recuperar el passat. El títol del llibre fa referència a l’obsessió que sent pel paisatge de dunes que són canviants i exposades als vents, l’home no les pot modificar. No passa el mateix amb algunes ciutats històriques europees com el cas de Venècia on la ciutat llibresca que imaginava rodejada d’aigua, com la seua infantesa a Tortosa, la decep per la seua decadència. La fascinen, però, les ciutats del nord d’Àfrica, Fes, Marràqueix, El Caire, sobretot les seues olors que la transporten al passat.

En la segona part expressa la fascinació per les cases antigues i la preocupació per la pèrdua d’identitat de les ciutats. En la part final predominen els records d’infantesa vora el riu.

Absolc el temps, el llibre publicat a continuació, és un intent de conjugar l’impossible diàleg entre el passat i el present. Un desig de recuperar la memòria d’allò viscut. Hi ha un intent de recuperar les sensacions primeres sense el llastre dels records. Però els records hi són en la memòria i la poeta ens trasllada sovint al temps de la infantesa i de l’adolescència, quan tot era crèdul, fugisser i volàtil.

Són anys viscuts vora el riu Ebre i el mar. En molts dels poemes es recorden diferents sensacions, sobretot les olors, els colors, els sons, els sabors...Sovint es rememoren aquells anys amb un to d’enyorança i amb la frustració de que és impossible recuperar aquells sensacions sensitives de la infantesa. El temps apareix com a destructor, i es recorden persones que ja no hi són, encara que queda el consol de que els morts perviuen mentre són recordats.

Dintre d’aquest llibre hi ha el recull de poemes que sota el nom de Fulls en blanc es reflexiona sobre el fet d’escriure. És un treball que s’assoleix a base d’anar repetint i de persistir obstinadament. La natura apareix com a font inspiradora, tot i la dificultat de captar la bellesa de l’entorn amb l’escriptura.

Assaig és el darrer dels llibres que apareix en aquesta obra. En els cinc primers poemes el subjecte poètic lamenta les destruccions, les ferides obertes per la vida. En els dos últims manifesta com després de les ferides es recupera la pau, i quan s’esvaeix la nit, es recuperen aquelles coses belles que donen sentit a la vida.

Convivència d’aigües ens permet recuperar una veu poètica molt interessant de difícil accés fins el moment i de la qual podem fer una lectura global. L’edició ha anat a càrrec d’Andreu Subirats i Toni Cardona i conté unes il·lustracions de Manolo Ripollés, Leonardo Escoda i Pilar Lanau. Finalment destacaríem la magnífica edició de LaBreu, una autèntica delícia per aquells que ens estimem l’objecte llibre.

Josep Manuel San Abdón