Andreu Escrivà és
llicenciat en Ciències Ambientals i doctor en Biodiversitat. Actualment
treballa de tècnic en projectes ambientals en la Fundació Observatori del Canvi
Climàtic de l’Ajuntament de València. És divulgador ambiental especialitzat en
canvi climàtic. Col·labora en diversos mitjans com Saó, À punt ràdio o Mètode.
Fa uns mesos va publicar Encara no és
tard. Claus per a entendre i aturar el canvi climàtic (Edicions Bromera).
Sobre el contingut d’aquest llibre i altres qüestions ambientals van mantenir
amb ell aquesta conversa.
-
Un dels reptes que et planteges a l’escriure el llibre és explicar què és
el canvi climàtic, ja que sovint la gent ho confon amb fets anecdòtics com el
forat d’ozó o el desastre nuclear de Txernòbil.
Això és una preocupació que jo tenia. Em vaig adonar que explicar el canvi
climàtic és alguna cosa més que parlar de dades, cal connectar-ho amb la vida
quotidiana. Hi ha una manca de cultura científica i de cultura del canvi
climàtic en la societat actual. Hi ha una sèrie de fenòmens; la pluja àcida,
Txernòbil, la capa d’ozó, el canvi climàtic que també es confon amb
l’escalfament global, que és més o menys el mateix, però cal diferenciar-ho. Al
final la gent té una mena de còctel al cap que no li permet diferenciar les
coses, i per tant no li permet adoptar solucions i acaba deixant-ho tot en una
mena de calaix mental. És com quan diem que estem a punt de solucionar alguna
cosa. Ara, per exemple, es parla menys de la pluja àcida, o del forat de la
capa d’ozó i pensem que la resta de problemes que anaven en aquest calaix també
estan solucionats. Jo trobe que cal fer un esforç pedagògic per part dels
divulgadors, de les institucions, els mitjans de comunicació i les universitats
per a explicar realment a què ens estem enfrontant.
-
Una de les preguntes que formules en el llibre és si realment podem canviar
alguna cosa a nivell individual. Podem?
Podem. Tant en el llibre, com en les xerrades que faig, estic tractant
d’elaborar un discurs. Com combinar la realitat de que no tot es canvia a
nivell individual, amb la realitat de que l’acció individual és absolutament
necessària i imprescindible per a canviar les
coses. Si només ens fixem a nivell individual i canviem hàbits de consum
o les bombetes de casa, o separem el plàstic i el paper o anem en bicicleta,
evidentment estem canviant coses, estem disminuint la nostra petjada ecològica,
i estem contribuint a no augmentar el canvi climàtic. Però hi ha una sèrie de
decisions que no estan en l’esfera individual sinó en la institucional o
empresarial, i que nosaltres podem empentar-les, o condicionar-les mitjançant
el vot, la compra o l’acció ciutadana. Abans que consumidors som ciutadans.
Un dels grans problemes, i això s’ha estudiat en psicologia, és que la típica persona
superconscienciada, que a casa ho té tot estupendament, és menys exigent amb
els poders públics. Com que ella ja ho fa bé s’oblida d’exigir certes coses als
ajuntaments o a les empreses.
És complicat però cal saber combinar les dues coses. I és el que tracte de
fer en el llibre, no donar un llistat de deures, que això també és molt pesat,
sinó donar les ferramentes per a que cadascú s’invente tot allò que pot
canviar.
-
Segons el Panel Intergovernamental del Canvi Climàtic(IPCC), sembla que no
hi ha dubtes que el canvi climàtic, des de la segona meitat del segle XX fins
ara, té l’ésser humà com a principal culpable.
Sí, això és una realitat absolutament contrastada, no hi ha debat. La
ciència és molt bonica perquè t’obliga a replantejar-te constantment, la
ciència no és dogmàtica. I dic que no hi ha debat perquè tenim una sèrie de
dades experimentals absolutament aborronadora. I no només això, sinó que tenim
models climàtics que expliquen perfectament i corroboren aquestes dades. La
temperatura ha pujat aproximadament 0’8º en el segle XX. No es pot explicar
aquest augment si no incloem els éssers humans en l’equació, no hi ha forma, ni
amb el sol, ni amb els volcans, ni amb els incendis. Necessitem incorporar
l’ésser humà per a explicar que ha passat ací i això és una cosa que més del
97% dels científics que treballen sobre el clima ho tenen absolutament clar. A
partir d’ací hi ha que dir-lo a la gent, perquè també s’ha comprovat que quan
la gent sap que hi ha un consens científic molt alt sobre el tema, pensa que
això és important. Per il·lustrar-lo, en Estats Units és molt curiós que un 70%
de la ciutadania pensa que hi ha canvi climàtic i que està passant ja,l i hi ha
un 30% , que creuen que ells ho tenen molt clar però els científics no. Això
passa perquè s’estranyen que de vegades uns diuen que sí i uns altres diuen que
no. Però la proporció és de 97% que diuen que sí, i un 3% que diuen que no.
Aquests que diuen que no de vegades estan a sou d’empreses com algunes
petrolieres. Als EE.UU. s’han creat molts instituts per a donar-los cobertura i
per a crear literatura científica de molt baixa qualitat. Però el 2007 és el
punt d’inflexió, i en 2015 a Paris, clarament hi ha un acord unànime
internacional en el qual no hi cap dubte, i ara cal vore fins a quin punt tenim
aquest escalfament i fins a quin punt podem aturar-lo.
-
Amb totes les crítiques que se li puguen fer consideres positiva la
Conferència sobre Canvi Climàtic de Paris.
En això sóc molt pragmàtic. El que el cos em demana, és criticar una sèrie
de coses; l’acord és massa laxe, fica molts pocs diners per a països en
desenvolupament, no té accions punitives per als països que se’n passen...però
a la vegada, és la millor ferramenta que tenim per a lluitar contra el canvi
climàtic. És un marc, és un acord de mínims. El país que vullga anar més ràpid
que el que marca l’acord ningú li ho impedeix, és més, probablement tindrà
beneficis en el mercat de compra de carboni. Crec que és honest criticar o
sentir-se una mica decebut amb el que ha suposat l’acord de París, en algun punt
concret i és normal, perquè els acords són acords i no tot el món queda
satisfet, però a la vegada crec que hem de saber valorar el que significa. Fa
deu anys estàvem batallant que si el canvi climàtic era de veres o era mentida,
i de sobte tenim que l’acord internacional més nombrós, que més països han
signat en tota la història és un de canvi climàtic. Crec que tenim una sèrie de
fortaleses que cal saber aprofitar i pense que hem arribat a un punt que
criticant-lo de forma pública i ostentosa, l’únic que estem aconseguint, és
debilitar-lo i no ens podem permetre debilitar la millor ferramenta que tenim
en aquest moment.
-
El mar és el gran oblidat del canvi climàtic. Escrivies, no fa molt, un
article en que deies que ja ha nascut la persona que pot donar-se l’últim bany
en les nostres platges. Tant greu és el problema?
És molt greu. Vaig tenir la sort de fer un estudi sobre bassals i rius del
Baix Maestrat. Vaig estar en Aiguadoliva agafant mostres de bitxets i vaig
estar també en el Sénia. Es veu molt clarament el que passa quan canvien les
condicions. En el Sénia concretament, hi havia una barrera i quan el mar la
podia trencar, la biodiversitat baixava moltíssim. Això pot ser el besllum del
futur, el vore que si el mar puja un metre o dos, cosa que és factible d’ací a
final de segle, i ja hi ha gent que viurà fins a final de segle, hi haurà una
sèrie de platges, que no les voran, o que si les veuen seran molt diferents. Ja
hi ha una platja en la qual jo ja no em puc banyar, que és la d’Almenara, en la
qual tinc una foto de xicotet, és una platja de còdols, però que ara mateixa té
pedra d’escullera i fica prohibit banyar-se. A mi ja m’han furtat aquest
paisatge. Quan dic que del mar ens oblidem, ens oblidem a tots els nivells, de
plàstics, de biodiversitat, de temperatura, de productivitat, de tot. A més el
nostre país és un país costaner ple de platges, que ens les hem de repensar,
hem de començar a traure fotos com si d’ací a vint o trenta anys no estigueren.
Les nostres platges són molt estretes, molt d’arena i si puja el mar cinquanta
centímetres igual hem d’acomiadar-nos. Com tots sabem en un municipi costaner
una platja és molt important, a nivell d’economia, de turisme i per suposat de
paisatge i de memòria.
-
El relat sobre el canvi climàtic creus que no ha estat l’adequat i proposes
comunicar-lo millor a la gent perquè siga més efectiu. Ens pots posar algun
exemple?
Jo en compte de parlar de l’ós polar, que és la imatge quan es parla del
canvi climàtic, parle de la gamba roja de Dénia. De la gamba roja ja hi ha
estudis de la Universitat de les Illes Balears que parlen de com patirà pel
canvi climàtic. L’última vegada que vaig estar a Dénia, ja no hi havia gamba
roja de primera. Les clòtxines en el Delta de l’Ebre i en la badia de València
estant tenint problemes. Són coses que ens afecten molt i ens toquen més de
prop que l’ós polar. Al final hem pensat massa en un relat ecologista. Jo em
considere ecologista, però s’ha fet un relat molt global, l’Amazones, la
Patagònia, l’ós polar, els pingüins...ho hem emmarcat en una forma en què la
gent no s’ha sentit inclosa. Cal començar a dir que el canvi climàtic suposa
anar a l’ambulatori més sovint, o que puja la factura de la llum, perquè ara
estem en sequera, la hidroelèctrica no tira tant i aleshores hem d’importar
carbó i hi ha que posar les turbines a funcionar i això contribueix més al
canvi climàtic. Després hi ha que comprar compensacions. Espanya s’ha gastat
800.000 milions d’euros i que els nostres lectors pensen que amb aquesta
quantitat es poden fer moltes coses més que pagar compensacions per emissions
de gasos d’efecte hivernacle. Cal portar-lo al dia a dia, pensem que a qui li
agrade anar en bicicleta o córrer, igual hi ha un futur no molt llunyà en el
qual li prohibeixen fer això en determinats dies o determinades hores, ja no
avisos com fan ara, sinó dir, no podeu eixir al carrer perquè hi ha unes
condicions brutals.
-
El títol del llibre Encara no és tard
i la seua lectura ens fan vore que encara estàs esperançat en què és possible
aturar el canvi climàtic. En què bases aquesta esperança?
És una pregunta que em fan molt sovint. El llibre encara no té un any, però
en aquest últim any han passat moltes coses. Al Estats Units ha guanyat Trump i
altres notícies poc esperançadores. Quan jo dic que encara no és tard, el que
no dic és que es puga revertir el canvi climàtic, tornar a la temperatura de
1900 no és possible. El que podem fer, que encara és realista i tècnicament
possible, en un període limitat, tres, cinc o deu anys com a molt, és alentir
al màxim el canvi climàtic, evitar la pujada de temperatura de forma dràstica
per a donar-nos temps a adaptar-nos. És a dir, que aquestes platges que
desapareixen, no desapareguin en cent anys, sinó en dos-cents, cinc-cents o
mil. Ja sé que semblen xifres molt exagerades, però en vint anys podem tenir
l’agricultura completament canviada. Perquè un dels problemes del canvi
climàtic és la rapidesa, de canvis climàtics sempre n’hi hagut, sense que hi
hagen estat les persones pel mig, només cal recordar els famosos mamuts. Però
ara la cosa va de nosaltres, no del planeta, i sobretot cal tenir en compte que
aquest és el canvi climàtic més ràpid que hi ha hagut en la història. I això
implica que ni nosaltres, ni els ecosistemes que ens acompanyen siguem capaços
d’adaptar-nos.
Per al que no és tard, és per a frenar aquesta contribució que estem fent,
canviar de direcció, i mentre canviem, anar adaptant-nos a aquestes noves
realitats, perquè el mar pujarà, la previsió mínima del Panel
Intergovernamental del Canvi Climàtic és de mig metre d’ací a finals de segle.
Hem de fer que només puge aquest mig metre, i no dos metres i adaptar les
estructures; les platges, l’economia, la salut...i per a això encara estem a
temps, si ens fiquem ja. És com quan de matí et sona el despertador per anar al
treball i dius cinc minuts més. Aquesta és l’última vegada que tenim cinc
minuts més, no és tard, però se’ns fa tard.
Josep Manuel
San Abdón
Fotografia:
Prats i Camps
