EL COS CONTRA EL COS

GABI MARTÍNEZ.(2017) Las defensas. Barcelona. Seix Barral.

El dia de Sant Jordi de fa dos anys, mentre Gabi Martínez estava signant exemplars del seu darrer llibre, se li va presentar una persona que li va dir que tenia una història, li va explicar que era neuròleg i que durant una època de la seua vida s’havia tornat boig, “però boig de veritat” li va voler remarcar. Li va dir també que llegia molt i que potser ell també la podria escriure, però s’estimava més que la escrigués un professional. D’aquesta manera començava la relació entre l’autor i el seu personatge que seria l’origen d’aquesta novel·la basada en fets reals.

La notícia d’allò que se’ns conta en el llibre va aparèixer en la premsa fa dos anys, el doctor Domingo Escudero de la secció de Neurologia de l’hospital Germans Trías i Pujol (Can Ruti), un home tranquil i bon professional, de repent es va tornar violent, va agredir algun familiar i va començar a dir paraules grolleres a les infermeres. Va ser ingressat a l’Hospital de Bellvitge amb el diagnòstic d’esquizofrènia atípica. En un moment de lucidesa va dir que en realitat tenia una encefalitis, però ningú no li va fer cas.

Però Escudero tenia raó. Aquell any un altre metge català Josep Dalmau, que treballava en la Universitat de Pennsilvània, donava a conèixer quatre casos d’una nova malaltia: una encefalitis autoimmune. Consistia en què un anticos generat pel sistema immunològic d’un pacient, en lloc d’atacar una infecció externa, podia adreçar-se contra el cervell alterant la conducta i la memòria: en concret contra una molècula, el receptor NMDA, fonamental en la comunicació entre neurones.

Aquesta és la base de la novel·la, encara que Gabi Martínez canvia el nom del personatge, Domingo Escudero passa a ser Camilo Escobedo i Can Ruti es converteix en Can Petri. Tot i això al final del llibre l’autor ens diu quin és el nom real del metge i explica que moltes de les coses que se narren són ficció.

 El llibre va, però, més enllà d’aquest fet concret. Per exemple la complexitat que de vegades pot tenir la vida familiar. La relació amb els seus pares no és bona. Amb les germanes hi ha allunyaments i aproximacions segons com li va la vida. Amb la seua dona Sol, té una bona relació, tenen tres filles, però, l’excés de dedicació, sobretot d’ell, a la seua feina, i l’aparició d’una altra dona, acaba trencant la relació. Finalment té una nova relació amb Emma, una metgessa vint anys més jove que ell, amb quin té una altra filla, però la relació no està exempta de problemes.

El món de la medicina té un paper protagonista des de diverses vessants. En primer lloc les lluites pel poder dintre de les diverses unitats dels hospitals. Després hi ha també la lluita per a aconseguir finançament per a investigació. Però sobretot és important l’angoixa dels professionals quan la malaltia és de difícil diagnòstic. O l’estigma que arrastren les malalties mentals i les dificultats per assimilar-les per part dels familiars.

El llibre té com a fons el context històric que comença en la transició, que correspon al moment en què el protagonista va a la universitat, fins arribar al nostres dies. Al llarg de la narració va fent referència a diversos moments històrics per anar indicant el pas del temps, però també per a mostrar com afecta el moment polític a la sanitat.

Las defensas és una novel·la apassionant, d’aquelles que és difícil abandonar quan t’endinses en la seua lectura.

Josep Manuel San Abdón

DELS MISTERIS INTERIORS

RAMON GUILLEM. (2017). Terra d’aigua. Cullera. El petit editor.

Terra d’aigua comença amb el poema Un silenci que dóna testimoni dels misteris interiors: “Hi ha una part de mi que no és meua (...)/que sempre és misteri.” És el pòrtic que enceta aquest poemari que anirà indagant sobre aquests misteris, principalment el pas del temps, la mort, el desig i l’amor.

El pas del temps ve expressat en poemes com Salmòdia, on se’ns presenta la monòtona repetició cíclica de les coses, el “cercle insomne/ de la vida” que porta inevitablement a la mort, “caramell/ de cera en l’aire extingint-se.”

La decrepitud física ve magníficament expressada en el poema Pont de fusta, on s’estableix un paral·lelisme entre el vell pont de fusta on van enfonsant-se els taulons i els ossos del subjecte poètic que van esberlant-se.

En el poema Crepuscle s’estableix un paral·lelisme entre l’acabament del dia i el fi de la vida, establint una bella imatge, malgrat la tristesa que desprèn, per a definir la vida: “(...) un vaixell/ d’espècies i dobles d’or/és la vida/ esborrant-se en la mar vella.”

La mort cobra protagonisme en els poemes Obscur vent i Albada. El vent se’ns presenta com una metàfora de la força arrabassadora de la mort. És un vent obscur, gèlid que “de mort ens fibla”. La mort implica deixar de viure, de moure’s. Queda perfectament reflectit  en aquesta comparació del poema Nit: “Un home és un vaixell/ en un banc de sorra”. Poema que acaba amb aquesta pertorbadora imatge: “Aquesta nit m’habiten els cucs/ com un tret entre silencis.”

Però sobretot el poder destructor del temps ve tràgicament expressat en el darrer poema del llibre En l’hora fosca. El temps és allò “ que l’aigua del viure enverina” i “és l’immens desert sense mirada.”

Tanmateix també hi trobem la rebel·lió contra la mort amb una vehement invocació a la vida en el poema Sol. Un poema lluminós enmig de la desolació extrema d’alguns dels poemes als que ens hem referit fins ara.

Front a la mort apareix la força del desig: “Desig,/com marea enretirant-se véns,” i la força de l’amor, “amor, dóna’m la sang necessària,/xucla’m el fred del moll dels ossos,/ la ferida de gel que a la terra m’atansa.” Podem llegir al poema Sang necessària. Sense la persona estimada tot ho devora el temps: “Si no véns/ el mos del temps/em cinglarà l’esquena.” es pot llegir al poema Absència. És ella qui dóna sentit a les paraules: “Sense tu, (...)/ ¿quin sentit tindrien tantes paraules”

Ha estat un encert reeditar aquest llibre de Ramon Guillem, que va rebre el premi Ausiàs March de Gandia de 1992, on ja s’albirava l’altura poètica de l’autor, que s’ha confirmat amb el pas dels anys.

Voldria destacar per últim la bona edició de El petit editor, tot un luxe, així com les il·lustracions de Juan Olivares.

Josep Manuel San Abdón