MANEL
GARCIA GRAU (Benicarló, 1962 – Castelló de la Plana 2006). Era llicenciat i
doctor en Filologia Catalana, professor de secundària i de la universitat. Es
va dedicar amb intensitat a la literatura durant més de vint anys. Va ser un
escriptor compromès amb la seua llengua, el seu país i el seu temps. La seua
producció literària va créixer considerablement en pocs anys i es va
diversificar en diversos gèneres –poesia, narrativa, assaig, crítica literària,
periodisme, erudició...-. En aquesta exposició en ocuparem de la seua poesia,
sens dubte el gènere que més estimava i amb el qual se sentia més identificat.
Va
publicar dotze llibres de poesia, i va estar guardonat amb diversos premis de
prestigi, el “Vicent Andrés Estellés” dels premis d’Octubre, el premi “Ramon
Comas i Maduell” dels premis Ciutat de Tarragona, l’Englantina d’Or als Jocs
Florals de Barcelona, el premi “Ausiàs March” de l’Ajuntament de Gandia, el
premi “Agustí Bartra” de l’Ajuntament de
Terrassa i el premi de poesia “Ciutat de València”.
Pertany a
una generació de poetes que comencen a publicar a les acaballes dels anys 80 i
fan l’esclat definitiu en la dècada dels 90, amb l’aparició d’una esplèndida
generació poètica de la que formen part entre d’altres, Ramon Guillem, Josep
Ballester, Lluís Roda o Isidre Martínez Marzo.
En la
nostra comarca són també temps extraordinaris per a la poesia, a mes de Manel
Garcia Grau, trobem altres il·lustres noms com Josep Igual i Joan Elies Adell,
i encara podríem afegir, tot i que amb una producció menor, però igualment
destacable, Joan Gregori i Vicent Coll.
La seua
obra poètica es podria dividir en dues etapes, la primera en què practica el
que podríem anomenar humanisme existencial, que abraçaria els seues primers
quatre llibres i la segona que comença amb Mots
sota sospita, que la podríem anomenar com de realisme cívic. Totes dues
tenen una sèrie d’elements en comú que anirem analitzant en aquestes línies.
La
paraula en la vida de l’home és segurament l’element més important en la poesia
de Manel Garcia Grau. Ja en el primer poema
Solstici del seu primer llibre Quadern
d’estances(QE),
destaca quatre mots molt importants d’una importància cabdal en la resta de la
seua producció poètica; la vida, la veu, el poema i la paraula.
De fet
aquest llibre suposa una meditació sobre la paraula en la vida de l’home o com
diu el professor Lluís Meseguer en
el pròleg, “Una meditació a l’entorn del
temps a través de la paraula i, a l’inrevés, una reflexió sobre la paraula com
a vida.”
‘La paraula que visc
(...)
fa més perdurable i necessària aquesta
esperança
de viure i saber-me entre els mots i els
dies.’(QE,
p. 24)
El poeta
dialoga amb la vida, es sent captivat per ella, ja que la vida és engendradora
de vida. Li agraeix que li atorgue la paraula, lloc on respira, habita i
sobreviu, allò que és necessari per a viure i escriure.
‘De les meues senzilles i enceses paraules
que obrin el camí a la humil esperança de
viure i escriure.’(QE,p.28)
El poeta
pretén donar veu al ser humà, ja que s’adreça a la humanitat. i només hi ha
silenci, per això diu:
‘I crido. I ploro. I canto. I callo’ (QE,
p.31)
Però el
poeta no es resigna al silenci, no es resigna a viure enmig de la nit i de les
tenebres, per això en el llibre següent La
veu assedegada (VA,),
escriurà:
‘I ara sóc ací, on he decidit ser-hi
per cercar la vida al bell mig de les
paraules,
veu inflamada d’una estima
que mai, mai no s’apaivaga entre la nit
gebrosa’(VA,p,13)
Perquè entre
les paraules habita la vida, en realitat la vida no és altra cosa que la
saviesa dels mots:
‘Íntima i perdurable saviesa dels mots és la
vida.’(VA, p.35)
En el seu
tercer llibre, Els noms insondables(NI) el
poeta va un pas més enllà i converteix vida i escriptura en un ofici, els
oficis de viure i escriure, dos oficis que per a ell van inevitablement units.
De fet ja anteriorment havia publicat un recull de poemes amb el títol d’Ofici de viure a la revista “Benicarló
Crònica”.
Aquest llibre és una profunda reflexió sobre el sentit de la vida i
l’escriptura.
El llibre
comença amb una autèntica declaració de principis, amb un cant a la vida:
‘Invoco l’auguri,
foc on respira el míser territori
de mi,
baluard on s’arbra el desig de viure
que m’habita.’(NI,p.13)
Aquest
desig vital es desenvolupa al llarg del llibre, amb les diferents expressions
que té la vida:
Com a camí
de destrucció,
‘jo visc, em sé, em respiro,
amb la implacable i amarga destrucció’(NI,p.41)
però també
com el lloc on el ser humà es va desenvolupant i va creixent,
‘em torno a veure preguntant per la meua vida
i tot el que he de fer per tal de
dignificar-la i preservar-la’ (NI,p.22)
Així
mateix expressa la íntima relació entre paraula i vida, definint què significa
per a ell la paraula:
‘aquest tendríssim dolor de cada dia
em crema la pell i em fa viure’ (NI,
p.13)
I més
avant continua definint la paraula com allò que és capaç d’aportar dignitat al
ser humà:
‘Una paraula és un món insubornable,
cos invicte, reialme
altiu, torxa i foscúria assedegades,
oasi íntim, misteriós
baluard de flames i esperances.’
(NI,p.33)
La paraula
i la vida continuen relacionant-se, perquè les paraules són els únics elements
que poden explicar el món, darrera les paraules no hi ha res.
‘No et diré
què viu darrera els mots
sinó un gran buit de rostres,
emmirallats fugitius de la memòria
espurnalls i flames d’un territori
desert de solsticis.’(NI,p.14)
La vida no
té sentit sense la paraula i és impossible viure-la,
‘incapaç com sóc de viure si no visc en la
paraula’ (NI, p. 23)
La paraula
serveix al ser humà com a camí de retrobament i autoconeixença.
‘desigs d’escriure escuts i certeses,
paraules que necessito per dir-me i
saber-me’(NI,p.17)
Aquesta
íntima relació entre la paraula i la vida posen el punt i final al llibre.
‘I visc, així, amb els mots i els dies:
quimera irreductible del sobreviure,
dolorosa i emmirallada persistència del verb i el cos,
vestigi dels noms entre tots els naufragis...’(NI, p. 43)
En el
llibre següent Els signes immutables
(SI),
Garcia Grau, continua i aprofundeix el camí encetat en la seua producció
poètica anterior. El propòsit del llibre, que apareix explícit en el primer
poema, és explicar els signes que formen el món. Al llarg del poemari ens anirà
donant les seues claus, que no són altres que la paraula i la vida.
El poeta
confia en el poder que té la paraula per transformar el món i per fer-lo més
humà. En aquest llibre comença a albirar-se allò que al començament anomenàvem
el realisme cívic.
‘Bastaria sols un mot per fer més digne el
món.
I nosaltres no som res si no som
paraules,’
(...)
Bastaria un sol mot per fer més humana
l’existència.’
(SI, p.63)
I com sempre
la paraula va ineluctablement unida a la vida. Però, què és la vida? El poeta
ho expressa en un dels poemes:
‘Tal
vegada la vida siga açò:
un cercar i tornar de silenci en silenci
una manera de respirar el desig i la
història,
un incessant transcórrer des de la memòria
a nosaltres mateixos,
des dels
equinoccis i íntims coralls
fins els humils espais que el sobreviure,
quotidianament i calladament, ens atorga
per habitar el nom i l’esperança.’(SI,p.
20)
Sovint la
vida és formada d’elements contraris, “angoixa
i univers”, “fel i tendresa”, “presències i miratges”...però, malgrat
tot, el saber-se viu és prou per a que l’home continue dempeus, ja que les
ferides i derrotes també conformen l’existència en aquest ofici seu que és la
vida. Viure i escriure són una mateixa cosa per al poeta i constitueixen per a
ell una autèntica passió.
‘Aquesta passió insubornable per viure i
escriure.’(SI,p.43)
El poeta
tractarà de transmetre aquesta passió als altres, i d’influir-los amb una veu
assedegada, però carregada d’esperances. El poeta transmet aquests components
morals i cívics, com diu Jaume Aulet, “mitjançant una expressió explícitament
profètica – a vegades fins i tot de to sentenciós -, que s’adreça
contundentment a la segona persona del plural amb afany clarament
conscienciador. Tot plegat condueix a la importància del mot poètic com a signe
veritablement immutable i únic transmissor de la consciència ètica.”
Tractarà
de transformar el no res en alguna cosa amb sentit:
‘Mireu: tot passa, el món i la cendra, els
miratges
i la pell, els vestigis i les cadenes
i els visatges impenetrables de tot allò
que no fou
entre el gest incert del destí i la
creença.
Sols la
bellesa roman,
sols el foc culmina el sender des d’on
callats i furtius
contemplem com cau el fullatge íntim i
encés del viure.
És ja l’hora de saber que els signes són
immutables
perquè ens assenyalen un camí d’anada i
tornada
bastit des de nosaltres mateixos a
nosaltres mateixos
perquè ens fa respirar allò que ens fa
humans
i ens vivifica.’ (SI, p. 61)
Aquests
versos anteriors són un fragment del poema Utopia,
on el poeta expressa d’una manera ben explícita les seues creences:
‘Crec en la utopia del mot...”
‘Crec en la utopia de la veu’
‘i crec (...)
en la impertorbable presència de l’home’
Recapitularem
tot el que hem estat dient fins ara emprant les paraules del professor Ferran
Carbó,
qui al pròleg de Llibre de les
figuracions(LF)
escriu referint-se als llibres comentats fins ara, les següents paraules: “Els tres reculls són una reflexió, entre la
realitat i el desig, sobre la vida i la paraula, i presenten els mots com
l’únic mitjà per fer la vida més humana i més digna. La paraula és, per tant,
màgica perquè serveix d’arrelament en l’espai i en el temps per sobreviure,
dignificar-se, conèixer i (re)trobar la identitat personal i col·lectiva.”
En el Llibre de les Figuracions, com continua
comentant el professor Ferran Carbó: “S’insisteix
(...) en allò que temàticament sempre ha caracteritzat l’autor: la reflexió
existencial sobre la paraula i la vida.” Ara, però, aquests motius
adquireixen un to més amarg, i estan centrats en un temps i un espai més
concrets. El temps, un fi de segle decadent, i l’espai la vella Europa en la
primera part del llibre i el seu entorn quotidià de Castelló de la Plana, que
s’amaga sota el nom fictici d’Ahadrel.
‘Ara escric, tan sols escric,
assegut al bell mig d’un escenari oblidat
i consirós
fet d’exterminis i victòries, d’urgències
i misèries,
d’una arrel de dubtes, d’un confí de
projectes,
i la vida i la mirada m’inciten els
parpells a més vida,
les mans a més prometença, els llavis a
més perseverança,
fill indestriable com sóc d’aquesta ciutat
que, quotidianament i incessantment,
m’assetja els mots
i la versemblança.’(LF,p.67)
En el
llibre següent Mots sota sospita(MS),
Manel Garcia Grau inicia ja clarament el seu canvi cap al que he anomenat com a
realisme cívic. Amb aquest llibre s’inicia una etapa com diu Jaume Aulet:
“marcada pel compromís cívic del poeta –
home entre els homes -,amb una poesia que incorpora explícitament aquest
component social a les reflexions i preocupacions de la seva obra anterior i
que posa en evidència la importància del mot (i, per tant, del poema) com a arma
de civilitat i denúncia.”
Tot i que
conserva moltes de les constants dels seus poemaris anteriors, respecte al tema
que estem tractant, adquireix ara un caràcter d’encara major compromís amb el
ser humà, centrat en circumstàncies més concretes. Com ha escrit Vicenç Llorca
aquest llibre “posa el lector davant un
singular judici en què el poeta accepta públicament la culpa de voler crear i
transgredir, (...) els discursos establerts.”
El poemari
conté un to més irat, més contundent en l’expressió. Ho expressa molt bé Isabel
– Clara Simó
quan diu: “desesperat i rabiós, vençut i
vencedor, ardit i covard, humiliat i orgullós, el poeta es lliura a un combat
frenètic amb l’única arma què disposa: el vers.”
Això és
pot observar també en la forma; repetició de paral·lelismes, acumulació de
conceptes i llargs versicles, que li donen un to cadenciós que augmenta la seua
densitat.
Veiem com
ho expressa en aquest poema:
‘si fóra declarat culpable
sota el delicte de qualsevol mena de
rebel·lió o de pertinença
a una pàtria petita i frondosa i esvelta i
indòcil com aquesta,
llavors els jutges i els cel·ladors i els
vigilants tindrien raó:
la meua carn seria declarada heretge i el
meu verb
-l’única cosa digna i profunda i abastable
que encara resta en mi –
habitaria per sempre més entre vosaltres.
Sóc persona d’honor i us en dono la meua paraula.’ (MS, p.
8)
El poeta
manifesta en aquest llibre que la paraula és allò que li dóna sentit a la seua
vida:
‘Res sóc sense tu, mot,
advocat de l’espill i la dalla,
jutge d’heures i memòries entre les causes
injustes de l’ésser,
meuca entre les avingudes fosques del meu
caràcter;
res poden les meues mans contra el teu
rostre
present i constant en les llargues nits
d’odis i crueses.’(MS,p.39)
El tema central
del següent llibre de Manel Garcia Grau, La
ciutat de la ira(CI)
és la destrucció de la ciutat de Sarajevo, durant la guerra que a les acaballes
del segle passat va assolar l’antiga Iugoslàvia. En el pròleg d’aquest llibre
el poeta Ramon Guillem ratifica
el que hem vingut dient fins ara: “Si hi
ha un poeta actual al País Valencià que sent una vertadera passió pels mots, en
el sentit del caràcter de transcendència i dignificació humanes que pot assumir
el llenguatge, aquest és Garcia Grau: una torrentera incansable, una pluja
abassegadora d’imatges, adjectius i síl·labes ens nega i aclapara tot
arrossegant-nos a cims que el poeta vol reveladors, font de coneixement de la
pròpia naturalesa, qui sap si indicis de veritat profunda.”
És el
mateix Ramon Guillem qui segueix parlant de la profunda relació entre la
paraula i la vida en l’obra del poeta de Benicarló, que continua manifestant-se
en aquest llibre: “la paraula no pot sinó
alçar-se contra la desolació i la desesperança, convertint-se en símbol de la
vida, de la resistència contra la barbàrie i la mort absurda.”
La paraula
és l’últim crit que li resta a l’home per a manifestar-se contra els estralls
de la guerra:
‘Dis-m’ho i el teu nom serà com un riu
interminable
sota la pell,
com un crit tangible darrere les obscures
portes,
com una espasa de foc colgada entre les
veus tendres de l’avenir,
com un trenc d’alba on, tot just,
s’abrandaran estendards i gonelles:
aquest cant tel·lúric i exonerat pels
bells somnis dels mots
tancat el segell vermell i cendrós de la
ira
sota els porxos encara insurrectes i
inviolables del món.’(CI, p.63)
L’any 2000
Manel Garcia Grau guanya el prestigiós premi de poesia Ausiàs March de Gandia
amb el llibre Anatema(A).
El títol d’aquest poemari és ben significatiu respecte al rumb que va agafant
la seua poesia en aquest moment, ja que anatema és la maledicció pronunciada
per una autoritat eclesiàstica i acompanyada d’excomunió. Aquesta sanció li
serà imposada perquè el poeta ha d’ésser un rebel, un heretge, davant els abusos
i les injustícies de tot tipus de poder.
Naturalment
la paraula tindrà una funció fonamental per aconseguir aquests objectius, el
mot ha de ser autèntic, no es pot vendre per cap preu:
‘No vendràs el mot per cap bossa amb trenta
monedes,
Ans diràs quan la pell del temps faça
propi el mateix preu de la mirada’.(A,p.18)
Com diu el
filòsof Antoni Marí:
“el poeta troba els mots, les síl·labes,
els versos, els poemes, el coneixement, el combat, el viure, que poden ser el
viarany i l’última sendera per a salvar les darreres restes del naufragi. Al
capdavall sols l’ésser i el vers ens queda, i és això el que ens mostra
certament, Manuel Garcia Grau amb rauxa
en l’esperit i fortalesa en l’ofici poètic: el vers i el poema que són
el foc de l’ànima i el baluard de l’esperit i que allí on hi ha un poeta
habita, encara, la força i la transparència de la paraula que lluita i
s’enfronta al món per donar sentit a la vida.”
L’ofici
d’escriure es convertirà d’aquesta manera en un ofici perillós que es pot pagar
amb la vida. Ara més que mai la paraula va unida a la vida perquè aquesta és la
que està en joc.
‘La vida amb la vida: així es paguen els pocs
mots
que, ingenus o insubmisos, anem deixant
com a testimoni de l’arrel ferida o del
viure indòcil
o com a delme
-gasiu i sutzós i expectant i necessari –
amb què bastim la creença i l’esguard en
l’avenir de cada instant.
això és aquest ofici: una vida pagada amb
la mateixa vida,
uns mots cobrats
-o subornats o emmirallats o nafrats o
habitats –
amb el combat i l’ultratge de saber-nos,
perduts i silents,
al bell mig dels focs creuats de tot allò
que no és sinó la més subtil devastació:
aquests dons herètics i indòcils de ser
profundament humans i viure-ho.’ (A.p.88)
En el
llibre següent Al fons de les vies
desertes(FVS),
títol que es correspon amb un vers del seu admirat poeta Cesare Pavese,
continua amb allò que el poeta italià anomenava l’ofici de viure i l’ofici
d’escriure.
En aquest
poemari, el poeta en algun instant expressa moments de dubte sobre el seu
ofici,
‘Que quede escrit: sols us vull dir
que entre el vast ofici de viure tracto
d’arrenglerar els
mots
al bell mig del solatge i la planura dels
ulls i dels papers
dir-li a la pàgina cap vers farcit
-permeteu-me que us ho confesse –
de símbols i d’oxímorons i de zeugmes i de
prosopopeies ben llefiscosos
ni de tòpics sirgats del més engominat i
embriagat dels neonoucentismes.’(FVS,p.41)
Però
aquests dubtes s’esvaeixen de seguida, i ja en el mateix poema podem llegir,
‘Sé que he nascut per a això:
per a arrenglerar els rituals bruts dels
mots
i amuntegar el viure, suspicaçment,
entre els setges i les vies i les ombres
del mateix viure.’(FVS, p.43).
Perquè com
ha escrit el crític Roger Costa- Pau,
“l’escriptura de Garcia Grau – en la seva
gènesi – ve sempre estrictament lligada a una presa de consciència – en la vida
i en el viure – i a unes actituds d’afront i de resposta; lluny, en tot cas,
dels desencisos que serien fruit dels planys i les llangors més regressives...”
Tot i que
sap que la seua tasca és complicada. Ho expressa de forma explícita en el poema
Els jugadors, on el poeta i la vida
juguen un partit de tennis. Al final guanya la vida,
‘La Vida, irada i decidida, canvia de camp. I
la partida continua...’ (FVS, p.54)
L’any 2006
apareix el seu darrer llibre Constant
vitals(CV).
La paraula continua sent la gran protagonista d’aquest poemari. La paraula per
a demanar amor, per a lliurar-se als demés, la paraula com vehicle per a
manifestar la consciència i com a camí que orienta la vida.
En alguns
moments el llibre assoleix un to de testament poètic com aquest poema titulat Nuesa,
‘Alguns dels meus companys de treball
encara no han entès
que el deliri que més cou de la meua vida
ha estat, és i serà
-germana, esposa o amant –
la Poesia.
(...)
vaig creure que el món seria meu
si era capaç de posseir el do i la nafra
de la paraula
i m’he adonat que, al capdavall, sols sóc,
apassionat i humil,
un home que neda, tot nu,
enmig de les marees.’
(CV,p.20)
Acabarem
aquest apartat amb les paraules del professor Ferran Carbó,
que resumeixen a la perfecció allò que hem anat dient. “La paraula és matèria i tasca de l’escriptor, habitacle on arrelar,
antídot davant del temps i de la realitat, eina de coneixement i
d’autoconeixement, dignificació i justificació de la vida. La paraula és vida.
Plenitud humana i exercici intel·lectual; transcendència espiritual. La poesia
es percep com un espai demiúrgic i es converteix en una activitat de catarsi
per a qui s’hi lliura.”
¿Quin és el concepte de poesia per a
Manel Garcia Grau? Al llargs de les pàgines anteriors s’han pogut trobar
algunes de les claus del seu pensament poètic. En les línies següents anirem desgranant, però, la
visió metapoètica, la teorització que estableix a partir dels seus versos del
que ha de ser la composició poètica i l’ofici d’escriure.
La poesia
serveix com a element de autoconeixença, ho podem veure en aquests versos on el
poema cobra vida i li parla al poeta,
‘Malgrat tot, el poema m’escolta i m’expressa
i emplena profundament aquests murs
d’una coneixença lenta, digna, perdurable.’(NI,p.18)
Una coneixença
que il·lumina la seua vida,
‘A la taula sols tinc uns pocs mots per
conèixer-me
i entre la nit somorta i callada del meu
viure
recobro l’alè estrafet,
Les íntimes hores del
desig.’(NI,p.30)
La poesia
és un element per defugir de la solitud, per fer-nos sentir acompanyats, però
també per situar, a la manera machadiana, la paraula en el temps.
‘...la poesia no és més que la recerca ardent
de solituds defugides i projectes
intangibles
entre la pell esbocinada del mot i del
temps.’(SI,
p. 17)
La poesia,
la literatura en general és en mans del poeta signe de rebel·lia.
‘El Poeta, fill de l’heura i el diamant,
heretge i captiu, heroi i suïcida:
aquest rebel que viu el vers palpitant.’ (MS, p.
49)
I és també
necessitat vital.
‘Potser algun dia podré viure sense amor i
sense pa.
mai no podré viure, però, sense aquest
testimoni fet de mots i de molses,
aquesta aigua engendrada i preuada que es
vessa entre les venes.’ (MS, p.33)
El poema
és camí i llum que ens guia en l’obscuritat.
‘És, llavors, quan perduts
-i indòcils i irats i desvalguts –
ens llancem per camins furtius i verges i
irreductibles
i cerquem el poema
allò que, amb el buit o amb la foscúria,
s’exclama entre els ulls i es mira
entre les paraules.’(MS, p.28)
I és, així
mateix, arma de combat.
‘Aquest testimoni
aquest persistent combat per algun món
que és a punt d’esfondrar-se o cremar-se o
bastir-se o abatre’s.’ (MS, p. 40)
La funció
del poeta és enarborar-la de manera incorruptible. El poeta s’autoexigeix un
comportament ètic. Al poema Sota manament
del llibre Anatema, expressa a la
manera dels deu manaments bíblics un codi de comportament com a poeta, que
ratifica en Do del decòrum, on
reclama que cal ser decent en la vida.
‘Car dono per fet que cal anar per la vida
amb certa decència.’(A, p.29)
En el seu
darrer llibre, Constants vitals,
expressa en algun moment la frustració que pot suposar, de vegades, no assolir
els objectius somniats, però ens deixarà unes testamentàries reflexions finals.
Com diu el professor Vicent Salvador:
“La dimensió metapoètica, no cal dir-ho,
és essencial en aquest llibre. Al capdavall, l’escriptura del poeta malalt és
una via de memòria de les arrels, d’autoconeixença, i alhora un senyal que
perdurarà en la memòria futura. Des d’aquesta doble dimensió – reminiscència
del passat i llegat imperible – l’activitat de lluitar amb el llenguatge per
construir, bellíssim, aquest diari – testament és un conhort darrer, el motor
de la utopia de sobreviure.”
En el
poema Secret de sumari, instarà el
lector a no oblidar els valors de la poesia, com a veu del poble.
‘guarirà les veus que el meu poble
encara s’atreveix a pronunciar entre el
llot i la mordassa.’(CV,p.38)
En Testimonis sota paraula manifesta que la
poesia és el camí de recerca de la veritat.
‘...els meus ulls i la meua melsa se saben
testimonis d’un judici vist per a
sentència,
inculpats de cercar sols la veritat entre
la pell
d’aquesta cambra irreductible, nua i
insondable
que hom anomena poema.’(CV,p.43)
I
finalment en Poema malferit expressa
que la funció del poeta és preservar la memòria dels mots.
‘L’esperança, aleshores,
va jaure, consirosa, al meu costat. I em
digué,
amb veu baixeta i tremolosa,
que tal volta els mots encara ens puguen
parlar
entre les ferides de totes les mirades.
Diguem, pot ser, que anomeno, i sóc,
el testimoni i els noms de la seua
memòria.’(CV, p.75)
I això ens
porta a dos dels poemes més emotius del llibre La taula i Les llars
habitades, en què el poeta es declara arrelat a la terra, manifesta l’amor
als seus, recorda la llar dels seus avis i expressa que ell només és el pont
que continua en una família i que escriu per continuar el verb que va heretar.
El
compromís de la poesia de Manel Garcia Grau amb el ser humà, és una constant de
tota la seua producció poètica. Però, aquesta dimensió de compromís del poeta
s’anirà accentuant a partir sobretot de Mots sota sospita, que, com escriu
Isabel – Clara Simó
en el pròleg, és “una dolorosa,
esquinçada, defensa de la condició humana”. En aquest llibre el compromís
amb el ser humà es concreta amb la gent de la seua terra, amb la pàtria i amb
l’home que l’habita. Una pàtria i uns homes que es veuen enfrontats a uns “ells” fusterià que volen anihilar-la.
‘Però tingueu ben segur
que restaré ací fins a la nova vida,
restaré ací fins que s’acallen els bafs
enutjosos dels mercenaris
enmig l’angosta foscúria dels delmes i els
ultratges.’(MS,p.44)
En aquest
llibre el poeta també ret homenatge a un seguit de poetes que s’han
caracteritzat pel seu compromís amb el poble i amb la paraula, com ara J.
Fuster, V.A. Estellés, Ausiàs March, S. Espriu o Blas de Otero.
La ciutat de la ira, “aquest cant rabiosament humà a Sarajevo”,
és en paraules de Ramon Guillem “un missatge que aspira, a través del
testimoni i la denúncia, a la dignificació d’allò que hom diu condició humana.”
En el
poemari Anatema el poeta
s’autoexigeix una actitud ètica. Al poema Do
del decòrum reclama que cal ser decent en la vida.
‘Dono per fet que cal anar per la vida
amb certa decència i amb certa dignitat
personal.’(A,p.29)
Al poema Ex-libris el poeta ens explica que un
llibre és un arma contra l’ordre establert. Aquest es representa de vegades com
unes “ombres” que assetgen els sers
humans i al propi poeta. Però, de vegades, prenen una forma concreta, com en el
poema Do de la fabulació; una bella
paràbola contra la globalització, en la qual els llauradors són expropiats per
les grans multinacionals amb la col·laboració del govern i aquests es refugien
sota terra i resisteixen amagats.
Aquesta
actitud de combat contra els poderosos comportarà que el poder estiga en contra
del poeta. El vexarà mentre escriga i el declararà culpable sota el delicte de
rebel·lió.
És per
això que el poeta es revolta i maleeix tots els inquisidors al poema Do dels bons homes, on recorda aquelles
persones que han patit persecució per les seues idees, des de Joan Lluís Vives
i Galileo Galilei fins a Federico García Lorca.
Però el
poeta no exerceix només una actitud combativa individual, sinó que exhorta a la
rebel·lia col·lectiva. Així al final d’una bona part dels poemes s’adreça a les
persones de bona voluntat convidant-les de manera vehement a un comportament
decent i ètic, sense tenir por al poder.
Un dels
fets que el poeta retrau als poderosos és la destrucció de la identitat
col·lectiva. Així al poema Plany a la
ciutat dels miratges, observa com va podrint-se la ciutat de València. La
seua reacció són uns versos amb un gran component biogràfic al poema Do de naixença, on declara fermament la
fidelitat a allò que ha heretat dels seus avantpassats. Proclamant-se hereu
apassionat d’aquells que estimaren el seu poble a Do de l’heretatge.
‘De nit encara se senten les paraules que ens
precediren
-Fuster, Estellés, Ventura, Sanchis
Guarner, Valor...-
clivellant l’ordre establert per la
penúria...’(A,
p.83)
Com escriu
Iban L. Llop,
en aquest llibre “el poeta s’enfronta
cara a cara a les noves formes de poder per demostrar-li que encara hi ha en la
vida ideals i valors pels quals encara es fa necessària la lluita.”
El
compromís amb el ser humà i amb la societat amb la que viu, continua present en
el llibre Al fons de vies desertes,
però manifestant-se encara amb més força, més ràbia i més contundència. En el
segon apartat del llibre que porta per títol Conspiracions, manifesta que els seus versos han de ser “com clams de llibertat occint la penombra”,
i es revolta contra l’entorn de banalitat en què li ha tocat viure,
representat, en aquest cas, per programes de televisió i el buit que deixen en
l’ànima.
Però on
Manel Garcia Grau porta fins al límit el seu compromís amb la societat, és el
poemari La mordassa.
Com escriu Sebastià Alzamoraen
el pròleg, el poeta “Ha escrit un llibre
clar, contundent, un llibre de posicionament moral i polític, un llibre
antisistema que defuig també la sistematització del pensament: Manel Garcia
Grau no pretén actuar aquí com un filòsof ni com un ideòleg, sinó com un
ciutadà, un home que se sap dotat de paraula. Res mes.”
Aquest
llibre està compost de dos llargs poemes. En el primer titulat No trespassing, agrupa els versos de dos
en dos i els comença amb un “No”, a
la manera del “Diguem no” de Raimon. En
aquesta part, com diu Xulio Ricardo Trigo, “assistim a una negativa rotunda davant fets
d’extraordinària gravetat que deixem passar com una més de les certeses que dia
a dia ens assalten. La negativitat s’hi converteix, però, en propostes
creatives, capaces de dur-nos a la reflexió i a la rebel·lia.” El poeta
insta el lector a dir no, de vegades a fets contemporanis i circumstancials.
‘No al frau de cap Terra Mítica
sense la pròpia i ancestral veu de la
terra.’
Però també
diu no als poetes que escriuen des de la seua torre d’ivori, i obliden el ser
humà.
‘No a la literatura sense l’home
ni al paper sense la carn del sobreviure.’
En altres
versos defensa els valors universals dels ser humans de totes les èpoques.
‘No a l’esclavatge pusil·lànime de la
intolerància
Ni a l’essència odorant del seu rostre.’
El segon
poema del llibre porta per títol Efectes
colaterals. Ací reflexiona extensament sobre l’essència del ser poeta i
defèn el caràcter profundament humà dels seus versos.
‘Ah, l’home, aquell abisme ferament
i fulgentment humà.’
Acaba
reivindicant la veu d’aquells poetes que són un referent de la poesia
universal: Maiakovsky, Pound, Brossa, A. Machado, Brodsky o Aub. Però sobretot
defensa el dret del poeta a escriure lliurement.
‘No patiu més pels cretins i els corifeus
i els egòlatres i la seua mordassa:
sols amb els mots viscuts
entre el fràgil diàleg dels ulls,
creieu-ho,
heretarem la terra.’
Com ha
escrit Vicent Salvador,
“Manel Garcia Grau és un poeta
d’homenatges a la tradició literària, s’agrada d`invocar i convocar als seus
poemes les veus més admirades, des dels clàssics catalans medievals fins a
Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster o Cesare Pavese, per posar només unes referències
emblemàtiques.”
En el seu
darrer llibre Constants Vitals,
continua ben present el compromís amb el ser humà i el seu crit contra la
injustícia. Així en el poema L’escrivà
assegut, se’ns diu que front a la recerca dels diners i del poder, hi ha veu
que recerca la llibertat, la pau i la revolució, és la veu del poeta.
‘Si avui passeu en silenci per la petita
Cambra dels Somnis
encara podreu sentir la seua veu,
rebel i lluminosa,
enmig dels ulls dels homes.’(CV,p.28)
Així
mateix, farà un al·legat ple de ràbia contra els qui organitzen les guerres a Apocalypse now,2.
‘Una llar on la Bèstia sap
Que sempre tindrà un vast, sucós i dòcil
senyoriu.’(CV,p.64)
Però,
malgrat tot, aquest llibre, com tota la poesia de Manel Garcia Grau és un cant
a l’esperança. Esperança en què alguns homes i dones ajudaran la humanitat a
fer aquest pas endavant per a ser plenament humans. Ho deixa ben clar en el
poema Algú camina, encara, pels dominis
d’utopia. Fins l’últim moment no deixarà de reivindicar l’utopia.
‘Ens han dit que callàrem
perquè cap dels nostres accents no
trencara
el perfecte i necessari i impertorbable
ordre del no-res
establert pels Cèsars o els Grans
Sacerdots de la Gran Pàtria
de Tots els Grans i Perfectes Prodigis.
Hom, però, es va oblidar el detall de
tancar amb fermall
totes les portes de totes les cambres del
temps
o de tapar les fonts on ragen els fangosos
dons de l’heretgia
on encara hi ha algú que,
exhaust,
ebri i solitari,
camina lentament pels carrers bruts i
costeruts d’Utopia. (CV,p.66)
Aquesta comunicació va ser presentada a la I Trobada Literària del Maestrat a l'Estiu Literari de Traiguera el 5 d'agost de 2017.
