CONVERSA AMB JOAN GARÍ SOBRE MONTAIGNE, FUSTER I EL PAÍS VALENCIÀ

Joan Garí aporta sovint el seu punt de vista sobre el País Valencià i altres temes d’actualitat als diaris “Ara” i “El País”. Escriu comentaris de llibres al setmanari “El Temps” i als diaris “Ara” i “Levante”. Ha escrit poesia, novel·la, llibres de viatge i de cuina. Però, sobretot excel·leix en la seua obra assagística, gènere pel qual sent particular devoció. Acaba de publicar L’única passió noble (Onada edicions, 2016), llibre amb el qual va ser guardonat amb el I Premi de Narrativa Memorialística, convocat per l’Ajuntament de Benicarló. Un assaig que té com a protagonistes Joan Fuster i Montaigne i on a través del pensament dels quals es reflexiona sobre el País Valencià. Sobre aquest llibre hem mantingut amb ell la següent conversa.

-                     Com naix la idea d’escriure L’única passió noble?

Tot naix, com explique al llibre, del viatge que faig l’any 2008 amb la meua família a Saint Michel de Montaigne, al Périgord, on hi ha la torre del fundador del gènere assagístic.

-                     El llibre porta com a subtítol Converses amb madameMähler – Besse sobre els valencians i el seu país. ¿Ens pots explicar qui era aquesta madame Mähler – Besse i com la vas conèixer?

  Cécile Mähler – Besse era la propietària, aquell 2008, del castell del segle XIX que alberga la torre de Montaigne. El castell és privat però la torre és visitable. Vaig conèixer aquesta senyora sopant una nit a l’únic restaurant del poble i aquella breu conversa em va donar la idea de fer un llibre basat en un diàleg imaginari entre ella i jo. Això em donava peu a parlar de moltes coses diferents, seguint la tradició assagística que va inaugurar precisament Montaigne i que molts al País Valencià vam descobrir a través d’escriptors com Joan Fuster.

-                     En el llibre escrius: “M’interessa molt més, sincerament, el projecte de Fuster que la seua posteritat.” ¿Ens pots ampliar aquesta afirmació?

Fa alguns anys que s’ha corregut un vel sobre Fuster i la seua obra, que sembla que ja només tenen interès per a determinats erudits universitaris. Jo, que discrepe de moltes coses de les que va dir Fuster sobre el País Valencià, continua fascinant-me la seua capacitat per imaginar-se tot un país on només hi havia tres províncies inconnexes i una mentalitat profundament sucursalista. Per això dic al llibre que el País Valencià és un assaig i fins i tot el projecte dels Països Catalans –que és un anhel bàsicament valencià- em resulta engrescador perquè es basa en una comunitat lingüística i cultural, com la francofonia. Més enllà de les derivacions polítiques, jo em sent més a prop d’un català o un balear lectors d’Ausiàs March que d’un veí meu de Borriana que parle en castellà o que ignore absolutament els fets bàsics de la nostra cultura.

-                     Al llibre parles de les tertúlies a l’Hotel Inglés de València a les que assisties en la teua època d’estudiant i que et van marcar molt. ¿Què eren aquelles tertúlies? ¿Quina repercussió creus que van tindre en els esdeveniments posteriors?

És una història poc o mal contada, que va ser decisiva. Tota la política valenciana actual naix d’unes tertúlies que, als anys 80, van fer seure per primera vegada a catalanistes i anticatalanistes a la ciutat de València, després de la cruenta batalla que els va enfrontar en els anys anteriors. Jo era molt jove llavors –estudiava a la facultat de Filologia- però aquells diàlegs en profunditat i sense manies em van marcar. No em van fer canviar la manera de pensar però sí que em van ensenyar que s’ha de parlar sempre, sobretot amb els qui no pensen com tu. Ningú dialoga de veritat amb els qui pensen com ell: eixa conversa s’acaba de seguida. L’autèntica interlocució l’hem de tindre amb els contraopinants.

-                     En el llibre afirmes que no ets nacionalista i que Fuster no era molt més nacionalista que tu. Potser aquesta afirmació sorprendrà  més d’un lector.

  Ni Fuster ni jo ens consideràvem nacionalistes. Això són etiquetes polítiques i les etiquetes se les posa la gent que no sap definir-se de cap altra manera. A mi m’interessen més els individus que els grups, potser per allò que deia Stanislaw Jercy Lec: “L’home és individualment intel·ligent i col·lectivament estúpid”. Comprenc la necessitat de la política però, més enllà de les ideologies, sóc partidari de les idees. El nacionalisme és com la religió, i jo, en termes públics, sóc partidari del laicisme.

-                     Un dels perills dels que adverteixes respecte a la llengua, és que malgrat que implícitament es reconeix la seua unitat, s’evita la utilització del terme català. Fins i tot ho fa Compromís. ¿Quins perills pot comportar aquesta actitud?

  Això és més perillós que si som nacionalistes o no, crec. Si no utilitzem per a res, públicament i políticament, el terme “català” i no fem res per què n’hi haja versions de webs oficials o del que siga en “valencià”i en “català” correm el perill de convertir el valencià –el català del País Valencià- en una mena de gallec, és a dir, en un dialecte precastellà. Encara no he vist que ningú aborde aquest problema. I ja seria hora.

-                     Dos capítols del llibre fan referència a l’homosexualitat de Fuster, una qüestió que era coneguda, però, almenys que jo conega, ningú n’havia parlat per escrit. ¿Per què has decidit abordar el tema?

  Tens molta raó: crec que en aquest llibre es parla per primera vegada d’alguns temes civilment importants en aquest país i un d’ells és la condició sexual del nostre escriptor més important. Sembla increïble que ningú s’hi haja referit, quan és un tema que té una transcendència enorme per entendre alguns aspectes de la seua obra, com per exemple perquè no escriu un diari íntim o almenys personal com El quadern gris. De tota manera, no espere que parlar per primera vegada d’aquest tema o de les tertúlies de l’Hotel Inglés tinga grans conseqüències. Fa temps que la nostra societat viu com anestesiada, on només reben lloances algunes novel·letes fàcils de llegir o alguna raresa bibliogràfica. Això va de soi, com hauria dit el propi Fuster.

-                     Què han significat per a tu Montaigne i Joan Fuster?

  Montaigne és el clàssic que seguisc llegint quasi cada dia i Fuster és qui em va ensenyar a estimar-lo, el seu representant en la meua pròpia llengua.

-                     Tu t’has mostrat sempre un ferm defensor de l’assaig com a gènere literari. El País Valencià ha donat lloc a molta literatura assagística. ¿És el País Valencià un assaig ell mateix?

  Sí, ja ho deia abans: la noció de “País Valencià” (un territori cohesionat, interconnectat, amb una població conscient de ser alguna cosa més que un grup de gent que viuen quasi tots a prop de la platja) és en si un assaig. Hi ha països que són novel·les o drames. A nosaltres ens ha tocat ser un assaig, per això el nostre major escriptor contemporani ha sigut un assagista i no un novel·lista. Estem encara a mig coure...

Josep Manuel San Abdón

SETZE QÜESTIONS PALPITANTS DEL NOSTRE TEMPS

ENRIC BALAGUER.(2016). El desert i altres palpitacions del nou segle. Editorial Gregal. Maçanet de la Selva.

Enric Balaguer és professor de literatura a la Universitat d’Alacant i un dels nostres assagistes més destacats. En la seua producció destaquen els llibres de crítica literària, però sobretot els llibres d’assaig que s’ocupen de qüestions crucials dels nostres dies. És el cas del llibre que ens ocupa, la seua darrera publicació, en què a través de setze assaigs, comenta diverses qüestions palpitants dels nostres dies.

El mètode que segueix el llibre és que a partir d’una lectura, de la visió d’una pel·lícula, d’un tema d’actualitat o d’un fet històric, planteja una sèrie de reflexions, sovint relacionant diversos elements.  El primer assaig, a partir de la novel·la de Carles Casajuana, El darrer home que parlava català, ens planteja el problema que tenen les llengües minoritzades, tot i que proposa no complaure’s en la marginalitat, sinó traure’n partit ja que tenen més llocs per a explorar.

Sexualment parlant aborda la qüestió de que la sexualitat és cada vegada més explícita en la literatura i en els mitjans de comunicació en general, ¿quina serà la repercussió d’aquest tractament del sexe en la societat?  El magnetisme del desert parla de la fascinació que aquest ha exercit en el ser humà. De fet les tres religions monoteistes van nàixer en una regió desèrtica.

Un dels assajos que més m’ha interessat és el que porta per títol Mercantilisme i humanitats, en el que es planteja l’arraconament que darrerament han tingut a la universitat i a l’ensenyament mitjà les humanitats, substituïdes pels valors purament mercantils i pragmàtics. Això ha fet sorgir una àmplia bibliografia que fa una apologia de les humanitats. De fet aquest assaig també ho és, està ple d’idees suggerents, com aquesta per exemple: “Si volem educar persones, contribuir a fer ciutadans, no hi cap altra regla que no siga fomentar el pensament de cada individu i desenvolupar l’empatia per l’altre; a més de donar pas a la imaginació, la consciència de la responsabilitat individual i col·lectiva. Són qüestions obvies i es prou trist que s’hagin de recordar. I en l’actual context, defensar. Però en aquesta fase històrica hi ha moltes veus que volen convèncer-nos que les humanitats són obsoletes i que el que cal és ensenyar habilitats més que no pas coneixements sòlids. Hom vol pràctiques, pràctiques que sovint són pretextos per cobrir hores de faena sense retribuir.”

Força interessant també i relacionat amb l’anterior és l’assaig que porta per títol <<Serà admissible un eslògan com “la llibertat és esclavitud” quan el concepte de llibertat sigui abolit?>> on se’ns planteja que el dirigisme i la manipulació necessiten els efectes d’una llengua reduïda a la més mínima expressió, i això repercuteix en l’assassinat del pensament. Capitalisme financer i creació artística, planteja el paral·lelisme entre les pràctiques artístiques i les transaccions financeres.

<< Ser feliç sempre ha estat una cosa molt estranya>>. L’escriptor, la depressió i el suïcidi. <<La poesia és imprescindible, tot i que no sé per a què>>, Escrivint, esdevenim, Els escriptors i les cases, i La dificultat de crear en l’era digital, és un conjunt d’articles molt suggeridors sobre la creació literària.

A Dues analfabetes exposa que en una societat com la nostra ser un analfabet suposa sofrir una mutilació comunicativa. Sobre la naturalesa del mal en els éssers humans escriu en Eichmann, Douch i el mal. A partir de la lectura de Històries del paradís de Xavi Sarrià, exposa com la comunicació digital ha contribuït a la pèrdua de respecte entre la gent, perquè ha reduït distància entre els individus i ha fomentat la pèrdua d’intimitat. D’això tracta l’assaig  La guerra i no la pau.

Finalment a La caiguda d’Ícar o la indiferència als altres, un altres dels assajos d’Enric Balaguer, que més m’ha interessat, exposa com l’allau d’informació és tan intensa i incessant que neutralitza qualsevol intent de reflexió, d’assimilació o de consciència.

Una característica d’aquest llibre, és que cada assaig va acompanyat de la bibliografia que s’ha utilitzat per a escriure’l, i, a més, sovint, estimula a la lectura dels llibres a què es fa referència. El desert i altres palpitacions del nou segle és un llibre que ens convida a la reflexió, a la lectura i a la vida pausada, antídots necessaris per fer front a una societat mercantilitzada, deshumanitzada i banal. Un llibre absolutament necessari.

Josep Manuel San Abdón

L’INSTITUT DE LA REPÚBLICA

FRANCISCO MEZQUITA (2016) Orígens i formació de l’Institut Elemental de Benicarló. Benicarló. Onada Edicions.

El catedràtic d’Història Francisco Mezquita ha elaborat aquest interessant llibre sobre la història de l’Institut Elemental de Benicarló a partir de la documentació que es troba dipositada en l’institut “Francesc Ribalta” de Castelló.

En els anys de la Segona República els centres de segona ensenyança es dividien en tres classes; instituts nacionals, com el de Castelló, instituts elementals o col·legis subvencionats. En la Gaceta de 30 d’octubre de 1933, apareix una relació de centres de segona ensenyança creats definitivament i en ella apareix Benicarló com a col·legi subvencionat. Més avant es va suprimir aquesta categoria i va passar a ser institut elemental.

L’institut es va instal·lar en uns locals del Passeig Marítim, i l’Ajuntament es va comprometre totalment en el nou centre d’educació i va dedicar tots els seus esforços per a la consolidació del centre, fins i tot una vegada començada la Guerra Civil.

El llibre ens informa, a partir dels llibres d’actes de l’institut, dels professors que van formar el claustre, del equip directiu i de les diverses vicissituds que va anar passant al llarg dels seus cinc anys d’existència.

Els alumnes que hi van assistir van ser majoritàriament de Benicarló i Vinaròs, però en els dos últims cursos, el que corresponen al període de la guerra, van hi haure també alumnes de molts llocs d’Espanya a conseqüència dels desplaçaments ocasionats pel conflicte bèl·lic. En la part final del llibre s’inclou un llistat de tots els alumnes matriculats al centre. Destaca el  gran número de xiques que van poder fer estudis d’ensenyament mitjà, del 19’7% el primer curs, fins al 35% el darrer curs.

Durant el període de la Guerra Civil els alumnes a l’hora de matricular-se havien de presentar un certificat d’alguna organització política o sindical on acreditaren que els seus pares eren afectes al règim republicà per què “los enemigos de la República no son acreedores de recibir enseñanza de esta ni pueden aspirar a los títulos académicos que les exalten a puestos de dirección o responsabilidad en ella.”

L’institut va ser clausurat quan les tropes franquistes van entrar a Benicarló el 15 d’abril de 1938. El nou alcalde franquista de Benicarló, Máximo Añó Doménech, reforçat per nombroses signatures de persones que es declaraven adictes al nou règim, va sol·licitar al govern la continuïtat de les classes en el curs 1938- 1939, però van rebre resposta negativa perquè “como la guerra costarà mucho dinero y hay que aligerar las cargas de tipo civil que pesan sobre el Estado, se ha creído que se imponían las economias en el departamento de Instrucción Pública.”

D’aquesta manera es va perdre una gran oportunitat per a la formació dels joves de la comarca. En les ocasions que vaig tenir la satisfacció de parlar amb el gran científic vinarossenc Alfred Giner Sorolla, em va recordar més d’una vegada el gran record que tenia del seu pas per l’institut, i en unes declaracions al diari El País que es citen en el llibre diu: “La inauguración durante la Segunda República del Instituto de Segunda Enseñanza en Benicarló supuso un salto decisivo en mi formación y en mi posterior dedicación científica. Allí tuve un excelente profesorado en física, química y biologia, y unos buenos laboratorios.”

Josep Manuel San Abdón

PERIODISME D’AHIR I D’AVUI

José Martí Gómez(2016). El oficio más hermoso del mundo. Clave intelectual. Madrid.

José Martí Gómez (Morella, 1937) és un dels referents del periodisme espanyol. Ha passat, entre altres, per les redaccions de “Mediterráneo”, “El correo catalán”, “Por favor”, “La Vanguardia”, o La Cadena SER. I ha practicat tots els gèneres, des de l’entrevista i el reportatge, fins a ser corresponsal en l’estranger.

El llibre comença explicant-nos els seus començaments, en els anys 60, en el diari “Mediterráneo” de Castelló, aleshores, pertanyent  a la cadena de periòdics del Movimiento. Aquest apartat ens reflecteix la manera de fer periodisme en un ambient provincià, resclosit, on els que s’hi dedicaven a informar ho compatibilitzaven amb altres professions. És un apartat amb anècdotes molt divertides vistes amb la distància que dóna el temps, però que posen de manifest l’ambient absolutament miserable del moment.

Després marxa a Barcelona i comença a treballar en els mitjans que mencionàvem més amunt. Dedica una gran extensió del llibre a parlar de personatges que ha conegut des de la llarga agonia del franquisme fins a la Transició democràtica i l’arribada dels socialistes. Es dedica un ampli espai a parlar de figures encara recordades dels últims anys del franquisme i de començament de la Transició com Manuel Fraga, Josep Tarradellas, Jordi Pujol, Santiago Carrillo, Fernández Ordóñez, Juan Mª Bandrés o Ernest Lluch, entre d’altres. També hi dedica espai a companys com Juan Marsé, Vázquez Montalbán o Josep Mª Huertas. Així mateix dedica alguns apartats del llibre a recordar alguns dels casos més tràgics i complicats d’aquells anys, l’execució de Puig Antich, los GRAPO, els morts per l’oli de colza, el judici als assassins dels advocats d’Atocha, el 23-F, o el de l’espia Francisco Paesa, ara novament d’actualitat per una pel·lícula que s’acaba d’estrenar.

I ara faré un incís de caràcter personal. La primera vegada que vaig ser conscient del treball periodístic de Martí Gómez, va ser sent jo molt jove. L’escoltava sovint en Ràdio Peninsular de Barcelona. Martí Gómez feia allí la crònica de tribunals i ens informava cada dia dels judicis als jutjats de Barcelona. Em cridava l’atenció llavors, a les darreries del franquisme, el seu interès per explicar les causes socials que havien portat els encausats a delinquir. I expressava sovint la compassió pels delinqüents en una època de poques compassions. I dic tot això, perquè una part molt important del llibre la que porta per títol “De géneros y profesiones” la dedica a parlar precisament de tot aquest món dels tribunals dels jutges, dels advocats i dels fiscals. A mi em sembla la part més interessant del llibre, on es parla amb coneixement de causa de les mancances del sistema judicial espanyol, que després de quaranta anys de sistema democràtic, encara té mots problemes enquistats.

També em sembla molt interessant l’apartat dedicat al denominat periodisme d’investigació i del que s’amaga sovint darrera d’aquesta denominació. També ens parla dels confidents que ha tingut al llarg de la seua carrera periodística i explica algunes sucoses anècdotes al respecte. Finalment dedica les darreres pàgines als que ell anomena com a perdedors on destacaria sobretot l’àmplia entrevista amb María Rivas la vídua de Manuel Azaña.

El llibre compta amb un interessantíssim epíleg en què es transcriu la conversa de Martí Gómez amb altres tres periodistes, Javier del Pino, Jordi Évole i Josep Ramoneda. Tots tres preocupats sobre els grans canvis que ha patit la professió els darrers anys i del futur que es pot esperar.

El oficio más hermoso del mundo és un llibre força recomanable per a conèixer algunes històries del nostre passat més recent, així com a motiu de reflexió sobre el present i futur de dos elements imprescindibles per a una bona democràcia com la justícia i la informació.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A XAVIER DURAN

Xavier Duran és llicenciat en Ciències Químiques i doctor en Ciències de la Comunicació. Del 1999 al 2014 va dirigir el programa El Medi Ambient de TV3. Actualment és redactor especialitzat en ciència i tecnologia als serveis informatius d’aquesta cadena i col·laborador amb temes de contingut científic en altres mitjans. Ha estat reconegut amb diversos guardons literaris, com el Premi Europeu de Divulgació Científica “Estudi General” 1995 amb l’obra El cervell polièdric (Edicions Bromera). I, enguany, ha rebut el premi Crítica “Serra D’or” de Recerca 2016 per l’assaig La ciència en la literatura (Publicacions de la Universitat de Barcelona), i el premi d’assaig Josep Vallverdú de Lleida per l’obra L’individu transparent (Pagès editor). Sobre el contingut d’aquest llibre ens ha contestat les següents preguntes.

La genètica té avui molta importància per a la prevenció i tractament de malalties. Però quins perills té per a la nostra privacitat?

Aquesta informació, tan útil a nivell individual o per fer estudis mèdics, pot arribar a mans de persones que tinguin altres intencions, com ara obtenir-ne benefici econòmic. Si mútues mèdiques, companyies d’assegurances o empreses en general hi accedeixen, poden limitar la subscripció de pòlisses o eliminar algunes persones en la selecció de treballadors. És un tema delicat, perquè les empreses poden dir que fan, com sempre, revisions mèdiques i que ara utilitzen també la genètica, com les anàlisis de sang o raigs X. Però també poden fer-ho sense dir-ho i obtenint les dades de forma anòmala. A més, la genètica no necessàriament determina i utilitzar-la pot dur a discriminacions totalment injustes. I que fins i tot afectin altres familiars, perquè es pot suposar o deduir que germans, cosins, progenitors, fills, nebots comparteixen alguns gens. Per això, cal extremar les precaucions i assegurar que les dades genètiques només s’utilitzen amb el consentiment de cada persona i per a un ús que ella conegui i aprovi.

Un dels mites que circulen és que els gens ens determinen les malalties que tindrem, les nostres accions o fins i tot la ideologia política. Què hi ha de cert en tot això?

La genètica pot explicar moltes coses però no en determina tantes com sembla. Sí que hi ha gens que provoquen malalties greus, però moltes vegades aquestes depenen de diversos gens i d’altres factors. Els gens, tret d’alguns casos, no determinen, sinó que predisposen. Tot i així, la genètica pot evitar que milers de persones pateixin certes malalties –i a alguns uns milers els pot semblar poc comparat amb el conjunt de la població i a d’altres els semblarà més que suficient per justificar l’aplicació del diagnòstic preimplantacional, per exemple. Com que els factors ambientals o el tipus de vida que portem també influeixen molt, sovint més que els gens, l’anàlisi genètica també ofereix l’oportunitat a les persones predisposades a anar més amb cura, a fer-se més revisions mèdiques, etc.

Però també hi ha un abús del suposat determinisme genètic. Hi ha recerques que ofereixen indicis que alguns gens poden donar certa inclinació a tenir una tendència política o una altra. Però què pensarà o votarà una persona depèn de la seva experiència vital i de les condicions en què es trobi en cada moment de la seva vida.

Els coneixements, cada vegada més aprofundits, de la genètica ens permetran practicar una medicina més preventiva i més personalitzada, és cert. Però com diu el pediatre i genetista francès Arnold Munnich, “La vida no és una tragèdia grega i els genetistes no són uns oracles”. Els gens ens ofereixen la possibilitat d’actuar, de manera més o menys profunda i reeixida, en allò que semblaria inevitable. 

 Els darrers anys gràcies a la ressonància magnètica nuclear funcional s’ha avançat molt en el coneixement del cervell, i per tant es poden diagnosticar millor algunes malalties, però això ens planteja uns problemes ètics que mai no ens havíem imaginat.

Com més potents són les eines, més profunds poden ser també els errors quan les utilitzem malament. Novament, com en el cas dels gens, s’ha de separar allò que la fRMN pot aportar i allò que no. I considerar-ne el mal ús. Algunes recerques van orientades a detectar si una persona menteix, quines intencions pot tenir... Ara com ara, són treballs de laboratori amb un nombre molt reduït de persones i condicions molt controlades. Seria un error, novament, extreure’n algunes conclusions deterministes massa agosarades. Però també hi ha recerques avançades que permeten fer funcionar un ordinador només amb la mirada o fins i tot amb el pensament. I això és extraordinari per a persones que pateixen paràlisi. El tipus de beneficis o de perjudicis dependrà d’allò que una societat conscienciada i informada accepti o no.

L’ús de dades massives de les aplicacions informàtiques s’estan utilitzant avui en dia en medicina. Ens pots comentar quins avantatges i problemes presenta aquest ús del big data?

Si ens centrem en aquestes aplicacions portàtils que mesuren contínuament el nostre ritme cardíac, la respiració o fins i tot els nivells d’algunes substàncies se’ns presenta la possibilitat de controlar millor, nosaltres mateixos o els metges, certes malalties o problemes físics. Però també podem acabar obsessionats amb mesurar a cada pas el nostre estat físic. Si aquestes dades es recullen en centres de recerca i es processen, barrejades amb altres informacions, donaran molts detalls sobre malalties molt diverses, des del Parkinson a la diabetis, i en facilitaran el tractament o la prevenció. Però si les dades circulen pel què s’anomena núvol i van a parar a segons quines mans, ens trobarem amb els problemes que esmentava a la primera resposta.

Amb les dades que aportem voluntària o involuntàriament a les xarxes socials o simplement pagant amb targeta de crèdit, les grans corporacions i els governs tenen una gran informació de tots nosaltres. Què podem fer els ciutadans per a no quedar indefensos davant aquesta situació?

Això lliga amb la pregunta anterior. Hem de deixar d’utilitzar aquestes aplicacions? O caldria forçar les empreses que les elaboren a fer-les prou segures? Cal establir mesures tècniques i legals per evitar el mal ús de les dades. Però aquest risc està present, i des de fa molts anys, a la nostra societat. Com que la solució no és deixar d’utilitzar targes de crèdit o internet i és gairebé impossible viure al marge d’aquestes tecnologies –vulguem o no estem en moltes bases de dades- el què cal, insisteixo, és que la societat conegui els riscos i que les diverses administracions i organismes facin tot el possible per preservar la privacitat i per castigar severament el mal ús de les nostres dades.

De moment, el que podem fer és ser conscients que qualsevol recerca a Google o qualsevol piulada a Twitter  o post a Facebook pot quedar a la xarxa i pot ser utilitzat algun dia per resseguir les nostres activitats o hàbits. Hem de ser més curosos i cautes i no estar sempre connectats i explicant què fem i on som. Jo he anat a França aquest agost i vaig reservar i pagar un hotel per internet. Ara quan miro webs que no tenen res a veure amb viatges em surten ofertes a la mateixa població. És automàtic!

Paradoxalment, proposes que l´única manera de lluitar contra els possibles efectes nocius de la transparència és més transparència.

Cal conèixer qui fa servir les dades, per a què, amb quines intencions... La gent ha de saber què passa si es fa anàlisis mèdiques, si navega per internet, si compra una determinada aplicació.... Com explico en el llibre, cal controlar els algoritmes que fan servir les empreses per processar les dades. Cal treure poder a les corporacions i als governs i que els ciutadans puguin mantenir el control. Ja que saben tant de nosaltres, tenim tot el dret a saber molt d’ells: què fan, per què, què hi guanyen...

Des de TV3 i altres mitjans t’has dedicat a la divulgació científica. Avui en dia que hi ha tanta informació a les xarxes socials, ¿quin és el paper que heu de fer els divulgadors científics?

Com sempre, els periodistes i divulgadors científics hem de fer de pont entre el món dels investigadors i els ciutadans en general. No només hem d’explicar. Hem d’ajudar a valorar què signifiquen els avenços. En ocasions simplement ajudem a culturitzar. En altres fem sortir debats socials i ètics. El perill de les xarxes és que qualsevol pot difondre una notícia o comentari sense cap cura ni rigor. I pot fer-ho sense mala intenció o conscientment. Informacions sobre una supernova potser no seran nocives, però sobre temes mèdics o ambientals sí poden ser-ho. Hem d’ajudar a que es difonguin els missatges rigorosos i verídics i ajudar la gent que sàpiga discriminar allò que no té prou base o que encara no està prou demostrat o acceptat. Però no només nosaltres. L’escola és essencial. Malauradament, als batxillerats només hi ha actualment dues hores setmanals obligatòries i comunes de ciències: Ciències per al món contemporani a primer. I no sé si es mantindrà o no. La majoria de la població, a partir dels 15 o 16 anys ja no tindrà cap mena de formació científica. I això no és gens positiu en una societat democràtica del segle XXI.

Josep Manuel San Abdón

LES VIVÈNCIES DE LLUÍS FOIX A LA VANGUARDIA

Lluís Foix(2016). Aquella porta giratòria. Barcelona. Edicions Destino.

L’expressió portes giratòries ha fet fortuna últimament per designar aquells polítics que després de deixar el seu càrrec es posen a treballar immediatament per a importants empreses  privades. Però no és això el que es trobarà el lector d’aquest llibre, perquè ací és fa referència a una porta giratòria concreta, la del periòdic La Vanguardia, quan tenia la seua seu al carrer Pelai número 28 de Barcelona. Lluís Foix que ha desenvolupat tota la seua carrera periodística en aquest diari, va guanyar amb aquest llibre el premi Josep Pla 2016.

Foix comença explicant-nos el dia en què va anar al diari a demanar feina després d’acabar la carrera, i tota l’aventura que suposava ser rebut pel director d’aleshores Horacio Sáenz Guerrero, a qui amb el temps havia de substituir en la direcció del periòdic. Després arribaria el període de la mili. Destinat a Menorca aprofitaria el temps lliure que li deixava el servei militar per a començar a escriure al periòdic que portava el nom de l’illa.

De tornada una altra vegada a Barcelona aconsegueix finalment entrar al periòdic del carrer Pelai. El seu treball consistirà en traduir articles per a la secció d’internacional, que en aquell temps estava dirigida pels germans Santiago i Carlos Nadal. Estem a finals de la dècada dels anys seixanta del segle passat. L’ambient de la redacció era molt diferent al de les redaccions d’avui en dia, es fumava i es parlava molt i quan sortia el diari ben avançada la nit alguns podien continuar la festa unes hores pels cafès de Barcelona.

Quan Foix va entrar al periòdic encara eren presents les ombres dels directors Luis Martínez de Galinsoga i Manuel Aznar Zubigaray. El primer és  aquell que va dir “Todos los catalanes son una mierda” que va ser el detonant d’una campanya en contra seua que li costaria el càrrec. El segon era l’avi del que anys després seria president del govern espanyol, de nom José María. Van ser els dos darrers designats pel règim.

Lluís Foix al llarg del llibre va descrivint els periodistes amb els qui treballa, alguns amb un capítol exclusiu com el dedicat a Tomàs Alcoverro, que porta tota la vida vivint a Beirut o Jaime Arias home important en el canvi del periòdic. La seua estància com a corresponsal del diari a Londres i Washington i les seua presència en moltes guerres, cimeres i eleccions ocupen una part molt important en el llibre.

En el pròleg escriu: “Està estesa l’opinió que La Vanguardia sempre fa costat al poder. Sí i no. Cal afegir que el diari no ha intentat fer caure governs ni crear situacions noves des de les seves pàgines. S’ha limitat a reflectir el que pensaven el seus lectors, o el que els interessava, sense perdre mai de vista qui manava a Barcelona i a Madrid.” En tot això han tingut molt a veure el propietaris, els comtes de Godó, als quals dedica algunes pàgines. A Carlos Godó que era qui manava quan ell va entrar i sobretot al seu fill, Javier Godó, l’actual propietari, que va ser qui el va nomenar director i sota la batuta del qual va començar la modernització de la redacció i la consolidació del grup de premsa.

Aquella porta giratòria esta escrit amb aquell to bonhomiós al que ens té acostumats Lluís Foix. És el testimoni de l’evolució de la societat de la informació i al mateix temps podem conèixer algunes interioritats de La Vanguardia, i de com se mouen els fils de la informació.

 Josep Manuel San Abdón

SOM TRANSPARENTS

XAVIER DURAN (2016). L’individu transparent. Lleida. Pagès editors.

Xavier Duran és llicenciat en ciències químiques i doctor en ciències de la comunicació. Del 1999 al 2014 va dirigir el programa El Medi Ambient de TV3. Amb L’individu transparent va guanyar el 32è Premi d’Assaig Josep Vallverdú de Lleida.

Els diversos avanços científics i tecnològics tot i que, en principi, han permès millorar la qualitat de vida dels sers humans, s’han convertit també en un perill per a la seua privacitat. El propòsit del llibre és aportar informació i elements per al debat davant de l’allau de nous factors, que tant en el camp de la ciència com en el de la comunicació, ens porten a convertir-nos en individus transparents.

Per a aquest propòsit Xavier Duran ha dividit l’estudi en tres parts: El cos transparent, El cervell transparent i La societat transparent. La primera part s’inicia fent referència al primer descobriment que va permetre a començar a veure l’interior del ser humà sense necessitat de diseccionar-lo, es tractava dels raigs X inventats per Wilhelm Roentgen. Des d’aleshores han passat només cent vint- i - un anys i nous aparells permetent conèixer millor l’interior de les persones. Als anys setanta del segle passat va aparèixer el TAC i posteriorment la ressonància magnètica nuclear, però el descobriment més revolucionari es produeix quan l’any 1953 James Watson i Francis Crick proposen una estructura per a l’ADN, la substància portadora del material genètic. El coneixement de l’estructura de l’ADN  ha permès el seu estudi en profunditat i indagar en el seu mecanisme d’actuació per determinar diverses característiques dels éssers vius i transmetre-les a la descendència.

Ningú no pot negar la importància d’aquest descobriment per a l’estudi i curació de moltes malalties, i fins i tot per al descobriment de delinqüents. Però el respecte a la intimitat és molt més complex que amb els raigs X i les ressonàncies magnètiques. El coneixement del nostre codi genètic ens pot conduir a patir discriminacions, des de la denegació d’una feina a una assegurança de vida. Per això, conclou l’autor, caldrà avançar molt més en les mesures de control i privacitat i sobretot en els drets de les persones.

La segona part del llibre El cervell transparent està dedicada a parlar del cervell, un òrgan cada dia més conegut a partir de l’invent dels aparells de ressonàncies magnètiques i l’avanç en l’estudi de les neurociències. Això ens porta a debats ètics sobre la llibertat i responsabilitat dels nostres actes i quin tipus de societat construirem si el nostre cervell és cada dia més transparent.

La tercera part La societat transparent ens transporta a un món que fins fa pocs anys érem dit que era ciència ficció, tanmateix aquest món ja el tenim ací. L’ús de xarxes socials, de telèfons mòbils intel·ligents o de simples targetes de crèdit fa possible que les corporacions que les controlen tinguen una extraordinària informació sobre nosaltres. L’apartat va ple d’exemples de l’ús perillós que se’n pot fer d’aquestes dades. L’autor conclou que cal potenciar la transparència d’empreses i administracions, de poders públics i privats, perquè paradoxalment la transparència és l’única eina per a lluitar contra la falta de transparència.

L’individu transparent és un llibre de lectura apassionant. D’una forma amena i entenedora ens informa dels grans avanços de la ciència en els últims anys en els tres camps que toca, però al mateix temps ens posa davant d’un gran nombre de nous reptes amb els que ja ens tenim de començar a enfrontar, pel que tenen de decisius en les nostres vides i en les de les  generacions futures. És un llibre que formula moltes preguntes, és un llibre necessari.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A PILAR ALFONSO

Pilar Alfonso Escuder, doctora en Comunicació Audiovisual, acaba de publicar el llibre Les marques ONGD. Del relat de la culpa al relat del consum i la redempció (Aldea Global), on se’ns proposa una interessant anàlisi del relat comunicatiu de nou de les ONGD (organitzacions no governamentals per al desenvolupament) més conegudes. Per parlar del contingut del llibre hem tingut amb ella la següent conversa.

Quin és el propòsit que et porta a escriure aquest llibre?

El meu interés per la publicitat de les ONGD ve de molt arrere, va començar a principis dels anys 2000 en observar la multiplicació d'actes solidaris en qualsevol àmbit, esportiu, cultural, social... i la facilitat amb què s'invocava la paraula solidaritat. Tanmateix, fou a partir de l'any 2008 que vaig decidir fer una investigació més seriosa. L'objectiu principal de la meua tesi i d'aquest llibre és pensar el anuncis de televisió de les Organitzacions No Governamentals per al Desenvolupament (ONGD). Pensar per a què?, em pregunto jo també al llibre. Pensar per delimitar i comprendre el que he anomenat el neorelat solidari, i pensar per transformar-lo posat que, al meu parer, reuneix els errors comunicatius de tota una època, que va arrancar a meitat del vuitanta i va arribar fins la crisi financera que encara vivim.

Per què has triat les 9 ONGD que analitzes al llibre?

   El camp de les ONGD és tan vast i complex que no volia córrer el risc de les generalitzacions que acaben sense tenir cap valor. Per això, analitzo campanyes concretes i anuncis amb nom i data. En realitat, la tria de les ONGD és el resultat d'un treball de recerca i recopilació d'anuncis de televisió. Si vaig triar Cruz Roja, Unicef, Intermón Oxfam, Médicos Sin Fronteras, Manos Unidas, Ayuda en Acción, Intervida. Anesvad i África Directo és perquè d'aquestes organitzacions vaig aconseguir reunir un corpus significatiu per poder analitzar-lo. Inicialment, tenia un llistat més ampli, però vaig haver de descartar algunes organitzacions perquè el material audiovisual que havia aconseguit reunir no em semblava prou significatiu. En conjunt, vaig recopilar i analitzar 181 espots, uns vint anuncis per organització. Un cas ben curiós és el d'África Directo perquè amb només tres anuncis va crear un relat de marca diferenciador i únic.

 Per què aquestes ONGD utilitzen tècniques de màrqueting comercial?

    Això els ho hauríem de preguntar a les pròpies organitzacions. El que jo defenso és que les grans ONGD se comporten com una marca comercial més i que no atorguen a la publicitat cap altra funció que recaptar fons. En el llibre intento (de)mostrar com la forma-marca postmoderna s'ha imposat també en el camp de la cooperació i l'ajuda humanitària. Pràcticament, totes les organitzacions estudiades han treballat i treballen amb les principals agències publicitàries nacionals i internacionals, i destinen pressupostos molt elevats a les seues campanyes publicitàries.

Una de les crítiques que fas a les ONGD és que ens inciten al consum per a ser solidaris.

    Sí, al llibre estudio els que he anomenat relats de posicionament de marca, és a dir, els relats que permeten caracteritzar i diferenciar cada organització. Per exemple, el relat de mares i fills d'Unicef, el relat d'identitat d'Intermón Oxfam o el relat èpic de Médicos Sin Fronteras. A banda, he trobat dos relats transversals que es donen en totes les organitzacions i que són el relat de la culpa i el relat del consum solidari. Quan parlo del relat del consum solidari m'estic referint, bàsicament, a les campanyes de màrqueting amb causa, és a dir, campanyes en què col·laboren una empresa i una organització solidària. Per exemple, a finals dels noranta tingué gran ressó la campanya "Alimenta una esperança" de Ram i Unicef, es tractava de portar llet als xiquets de Mauritània. Més recentment, podríem recordar la campanya Junts sembrem vida de Danone i Cruz Roja. El missatge d'aquesta mena de campanyes no és altre que assegurar que com més compres més solidari seràs. Solidari amb qui? Amb l'empresa que organitza la campanya? Amb l'ONGD que hi col·labora? No podem acceptar discursos tan pobres. Cal obrir el ulls a d'altres missatges. A documentals com El malsomni de Darwin d'Hubert Sauper. A llibres com La collita robada de Vandana Shiva. En un món tan complex com l'actual les explicacions no poden ser tan simples com pretén el màrqueting amb causa.

Una altra qüestió criticable és que ens culpabilitzen als teleespectadors de la fam i la pobresa al món i ignoren les autèntiques causes econòmiques i polítiques que les originen.

    El relat de la culpa, en efecte. Per a mi és el segon relat transversal de la publicitat neosolidària. La culpabilització dels teleespectadors no és un recurs dels anys noranta, com s'ha dit repetidament. El codi de conducta aprovat l'any 1998 va suposar només una certa suavització de les imatges, però no dels missatges verbals. En realitat, el relat de la culpa ha tingut una evolució zigzaguejant, els anuncis culpabilitzadors han anat desapareixent i reapareixent amb nova intensitat. Podem concloure que la culpa naix de l'apoderament publicitari del teleespectador i de la desresponsabilització i invisibilització dels agents polítics i econòmics que determinen les situacions de pobresa més extremes.

Per què és ineficaç el relat creat per aquestes ONGD?

Per la seua incapacitat per a transformar la realitat. Contestaré amb una comparació. En el primer espot d'Ayuda en Acción, l'any 1996, s'afirmava: "Cada tres segons mor un xiquet del Tercer Món". Quinze anys després, l'any 2009, en un altre anunci d'aquesta organització els personatges apel·laven directament el teleespectador amb aquesta afirmació: "Cada dia 1.000 milions de persones no poden menjar". I, tot seguit, a manera de cloenda: "Avui el teu esforç és més necessari que mai". És només un exemple, però en podria posar d'altres. En gairebé quinze anys no ha canviat res? Les grans ONGD han sabut crear relats de marca extraordinàriament convincents per a milers de possibles socis i donants, però ineficaços a l'hora de transformar la realitat.

    Tanmateix, no creus que amb la tasca que fan aquestes ONGD d'anar tapant forats, per dir-ho així, solucionen almenys els problemes d'algunes persones?

    Un aclariment: Les marques ONGD. Del relat de la culpa al relat del consum i la redempció parla de publicitat. Vull dir: de responsabilitat comunicativa. O és que les ONGD no en tenen, de responsabilitat comunicativa?

     Quant a la teua pregunta, al meu parer, la metàfora dels forats no té molt de recorregut. Es tapa un forat i, de seguida, n'apareixen deu més. Segurament, per això durant una època aquestes organitzacions van crèixer tant, perquè les volien per tapar forats. La pregunta següent seria: qui els provoca aquests forats? Per què?

Doncs, qui els provoca i per què?

Un enfocament sociosemiòtic com el que proposo permet plantejar aquesta mena de preguntes i, fins i tot, buscar algunes respostes. És així com la comunicació publicitària que és el nucli del llibre s’obri a la sociologia, a l’economia, o a la política.

Josep Manuel San Abdón

ANÀLISI DE LA PUBLICITAT NEOSOLIDÀRIA DE LES ONGD

PILAR ALFONSO ESCUDER. Les marques ONGD. Del relat de la culpa al relat del consum i la redempció. Aldea Global. Castelló de la Plana. 2016.

Amb aquest llibre la doctora en Comunicació Audiovisual, Pilar Alfonso, descriu i analitza els principals relats construïts pels anuncis de televisió de nou ONGD (organitzacions no governamentals per al desenvolupament). Aquestes organitzacions són Cruz Roja, Unicef, Intermón Oxfam, Médicos sin Fronteras, Manos Unidas, Ayuda en Acción, Intervida, Anesvad i África Directo.

El propòsit del llibre es respondre a una sèrie de qüestions com quina és la rellevància social i comunicativa d’aquest tipus d’anuncis, i per què ens pot resultar útil pensar-los com a ciutadans i teleespectadors conscients. Així mateix l’autora es pregunta si són anuncis sobre productes o sobre serveis o què volen dir les agències de publicitat quan parlen del “producte ONGD”.

El primer capítol de la primera part del llibre porta un títol ben explícit, De com les marques volen donar sentit a les nostres vides. Avui en dia la marca ocupa un paper molt important en qualsevol camp de la societat: l’esport, la cultura, la política, la sanitat, l’ensenyança universitària i també en l’ajuda humanitària. I aquest és el propòsit principal del llibre, analitzar la lògica de la marca en l’àmbit de la cooperació al desenvolupament i l’ajuda humanitària internacional.

En el capítol segon titulat ONGD: les marques de la utopia? Se’ns fa una xicoteta història de cada una de les ONGD analitzades, any de naixement, circumstàncies de la seua creació, finalitats...L’autora ens diu que les ONGD són organitzacions especialitzades en captar fons per la qual cosa han d’utilitzar tècniques de màrqueting comercial. Per tant han der dedicar una part important dels seus recursos a campanyes publicitàries i a establir la competència amb la resta d’ONG. “Actuen com a empreses especialitzades en el mercat de la solidaritat.”

En la segona part titulada El neorelat solidari, l’autora fa un repàs exhaustiu dels diferents espots publicitaris de les ONGD. De l’evolució del seus logos al llarg de la seua existència. Se’ns informa de qui han estat les agències publicitàries encarregades de les diferents campanyes. I se’ns recorda la relació perillosa amb algunes empreses que inciten al consum dels seus productes amb l’excusa d’ajudar els països subdesenvolupats.

Pilar Alfonso després de fer aquest anàlisi arriba a la conclusió que les ONGD construeixen tres tipus de relat. El relat de la culpa, on es dóna la imatge que si els diversos problemes de l’anomenat Tercer Món no se solucionen és perquè els telespectadors no aportem suficients recursos, i queden sense visualització els autèntics responsables de les guerres, la fam i la misèria.

El segon tipus de relat és el del consum solidari, campanyes de màrqueting amb causa que aprofiten diverses empreses per a fer negoci, com dèiem més amunt. El tercer relat és el de la redempció, relacionat amb l’anterior. “Acabar amb la pobresa i la fam és una utopia possible però lligada al consum.”

Les conclusions a que arriba l’autora és que la publicitat neosolidària és un relat simplista, “el triomf d’una solidaritat en calent basada en els emocions circumstancials.” És un relat enganyós tant pel que fa a l’explicació dels problemes als que se vol enfrontar com al plantejament de propostes per a una possible solució, “la conseqüència no pot ser una altra que la despolitització de la pobresa i la privatització de la solidaritat.”. És un relat culpogen (i redemptor), no diu la responsabilitat dels agents polítics i econòmics i en canvi culpa els teleespectadors en la seua condició de donants. És un relat ineficaç, “l’actual model de desenvolupament no ha suposat canvis significatius de les estructures que generen la pobresa i la desigualtat.” És un relat mític, “si les desigualtats, la pobresa extrema, els desastres naturals semblen tenir solució només a través de diners, la solidaritat es resemantitza. Deixa de ser un terme relacionat (o relacionable) amb la transformació de la realitat, amb la confrontació amb l’ordre polític i econòmic establert, i esdevé un concepte conservador, útil al poder.”

Les marques ONGD és un anàlisi molt interessant dels relats comunicatius que fan servir les diferents ONGD per obtenir ingressos i aconseguir els seus propòsits. El llibre ha de servir de reflexió perquè malgrat que no dubto que hi hagin milers de persones que participen i col·laboren amb aquestes entitats pel seu esperit de solidaritat amb els més desfavorits del món, sovint poden ajudar a perpetuar un sistema injust i fins i tot servir de coartada als poder públics que se’n desentenen de les seues obligacions.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA A VICENT PENYA

Vicent Penya (Rafelbunyol, 1961) ha publicat recentment Insòlita memòria(Onada edicions), un llibre de relats amb el qual va guanyar el 31è Premi de Narrativa “Vila de Puçol”. Un llibre que ens transporta a la memòria de la infantesa i joventut del narrador, amb unes històries on es conjuga el dramatisme amb la ironia i fins i tot l’humor, en un marc sovint fantàstic i oníric. Uns relats molt ben escrits que val la pena llegir. D’aquests llibre i altres qüestions hem parlat amb l’autor.

-                     Tenim entès que les històries d’Insòlita memòria estan basades en fets de la teua infantesa i joventut. La memòria acostuma a ser insòlita?

El germen de les històries d’Insòlita memòria és l’esclat d’alguns records anecdòtics de la meua infantesa i joventut, però el desenvolupament d’aquestes històries és totalment fictici. Quan jo era un xiquet, no vaig trobar mai cap afusellat de la guerra civil, ni mai vaig presenciar l’ofegament d’un company meu, ni mai em tancaren en un reformatori per insultar l’alcalde del poble, l’església catòlica o el dictador “repugnant” que ens governava. La memòria, moltes vegades, pot ser insòlita, perquè és un conjunt boirós d’elements del passat que sovint no podem fixar ni concretar.

-                     Diuen que una de les pàtries de les persones és la infantesa, però en les teues narracions, el record o el retorn al temps de la infantesa i de la joventut és més aviat cruel o si més no desgraciat.

És cert que les meues narracions estan impregnades de dramatisme però, si les llegim atentament, hi podem trobar molta ironia i comicitat. El món de la infantesa i la joventut és un àmbit idíl·lic, màgic, però també té aspectes molt cruels i desgraciats, els quals he volgut reflectir d’una manera exagerada i irreal en el llibre.

-                     Les narracions estan ambientades en algun poble mediterrani, on la quotidianitat sovint acaba confonent-se amb un món oníric, misteriós, fantàstic... Per què t’interessa el contrast d’aquests dos mons?

L’art no ha d’emular ni reproduir la realitat sinó interpretar-la amb els elements estètics de què dispose al seu abast. Però, per altra banda, no m’agrada gens l’art per l’art, que fuig de la realitat i diu molt poca cosa de l’ésser humà. La meua aposta i proposta estètica es basa a crear un univers literari particular i fabulós que ens ajude, en la mesura del possible, a conèixer l’ànima humana, tot partint de la realitat que ens envolta i que coneixem.

-                     Quins són els escriptors de narrativa curta que més t’interessen? T’influeixen a l’hora d’escriure?

Al començament de la meua carrera literària em van interessar i influir moltíssim els llibres de contes de Quim Monzó, però després em vaig inclinar per altres autors que han conreat tant la narrativa curta com la llarga, com ara Mercè Rodoreda, Terenci Moix, Joan Francesc Mira o Manuel Baixauli. Fora de les nostres fronteres literàries, puc parlar de Kafka, Faulkner, Mann o Kundera. La combinació de les seues lectures crec que influeixen bastant en els meus escrits.

-                     Has escrit novel·les i narracions curtes. En quin gènere et trobes més còmode?

Les narracions curtes presenten, en general, una gran concentració de paraules i una gran intensitat narrativa on l’element sorpresa pot ser decisiu. Les novel·les, en canvi, donen més joc per a expandir-se i recrear-se narrativament, però requereixen una més alta disciplina de treball. El meu objectiu seria escriure novel·la amb més assiduïtat.

-                     Creus que estan ben valorats els autors de contes o de narracions curtes?

En general pense que no. Fa uns anys, en vista de la dinàmica social, en què cada vegada tenim més pressa i no disposem de temps per a res, es pensava que el gènere que es faria més popular entre els lectors seria la narració curta, i fins i tot el microrelat. A hores d’ara, veiem que la majoria de lectors prefereixen les novel·les llargues, i com més llargues, millor. No sé si és perquè d’aquesta manera es valora més el treball de l’autor o perquè aquests grossos volums representen un repte per al lector. La veritat és que, amb els gèneres literaris, també hi ha jerarquies.

Josep Manuel San Abdón