ENTREVISTA A JAUME PÉREZ MONTANER

Jaume Pérez Montaner (l’Alfàs del Pi, 1938), ha estat molts anys professor de Literatura Catalana a la Universitat de València. És autor de nombrosos estudis sobre literatura, sobretot de l’obra d’Estellés. Ha traduït al català diversos autors com ara Barbara Kingsolver, Anne Sexton, E.E. Cummings i E.A. Poe. Es va donar a conèixer com a poeta l’any 1976 amb el llibre Adveniment de l’odi, des d’aleshores ha bastit una important i consistent obra literària. L’any 2013 va guanyar el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia de Burjassot amb La casa buida.  Sobre el contingut d’aquest llibre hem mantingut aquesta entrevista.

En el poema “El que la pluja ens deixa”, ens sembla entendre que la poesia és allò essencial que ens queda de les experiències vitals. És així?

Com tu dius, la poesia és allò que queda de les nostres experiències vitals més immediates, tant individuals com col·lectives, i és també allò més bàsic en nosaltres mateixos i en les nostres circumstàncies, en el lloc on vivim i on ens sentim arrelats, en tot allò que d'alguna manera ens afaiçona, la llengua i la cançó o la llengua feta cançó. Pense que es pot veure que hi ha implícita una fidelitat al país, i a la llengua sobretot; una constant que reapareix en alguns dels meus llibres, en Adveniment de l'odi, per exemple, o en Solatge de manera molt evident: alguns dels seus versos es repeteixen o ressonen en aquest poema.

 En el poema “Arbres”, hi ha la pregunta: “on la bellesa d'aquest món?”, després de dir que som com arbres atrapats en una terra esquiva. La funció del poeta és crear aquesta bellesa absent?

La bellesa és a tot arreu; ens cal simplement saber veure-la, saber emmarcar-la, com diria Joan Brossa. La poesia, l'art, ens ajuda a trobar-la, a distingir-la i a fer que la puguem gaudir. Potser, la pregunta és lleugerament retòrica, per això s'hi afegeix tot seguit "mentre esbossaves un pacient somriure ple de complicitats."

 Entre “El poema” i “Narcís”, dos poemes que apareixen de forma consecutiva, sembla que hi ha certa contradicció. En el primer se’ns diu que la poesia dóna sentit a la vida i ens fa somniar en un món possible, mentre que en el segon es diu que amb el pas del temps “Els somnis se’ns ofeguen” i només ens queda “la buidor de la nit”.

La poesia, tota la bona poesia, naix de la catàstrofe, de la pèrdua. O és pèrdua fonamentalment, amb la qual hem de treballar tractant amb major o menor fortuna d'extreure un sentit; un sentit que en el millor dels casos se'ns sol donar -per al poeta, per al lector- de manera impensada. Aquell "assassinat subtil" que menciona el poema és la causa d'una ferida que no es tanca mai perquè és precisament la que fa possible l'escriptura, que va més enllà del suïcidi i de l'oblit. La poesia, sempre en tensió constant entre la bellesa i la veritat, entre la realitat i el somni, ens parla d'un món diferent, un món possible, diu el poeta, però no-possible, perquè al capdavall no deixa de ser una ficció la base de la qual són les paraules. És, al meu entendre, el que tracta de insinuar el poema següent, "Narcís", tradicional representació del poeta; allò que contempla -allò que escriu- està descentrat -el concepte és de Maurice Blanchot-, exterior al món i exterior al saber, un centre absent en moviment constant, sense centre; és el que l'escriptor francés anomena Fora. La resta és la catàstrofe, la pèrdua, "la buidor de la nit".

En el llibre, els records, el pas del temps, tenen una visió, quasi bé sempre, molt tràgica. Hi ha un vers ben significatiu en aquest sentit: “Fou la vida un combat sense victòria”.

El pas del temps implica una bona dosi de tragèdia, i els records, fins i tot els de les vivències i coses agradables, sempre tenen un pòsit de tristesa. Estellés ho va veure de manera inimitable en aquell poema que comença: "Animal de records, lent i trist animal". El vers que cites, "Fou la vida un combat sense victòria" és l'acabament o corol·lari del poema titulat "Ciutat", un dels primers de la part central del llibre, "Sense retorn", en la qual el subjecte líric recorda des d'una òptica canviant, del present al passat i viceversa, com el vers que assenyales o aquell altre, "exiliat del passat en el teu paradís", però en aquest cas concret des de l’òptica dels perdedors, temps anteriors relacionats amb la seua infantesa o adolescència.

Front al poder destructor del pas del temps, hi ha l’amor. En el poema “La muntanya”, trobem el tema del “carpe diem”.

No tot és drama, ni tristesa. Ben sovint l'amor i el tema del carpe diem, com tu molt bé assenyalés, el paisatge, la mateixa poesia i l'art, la confiança i el desig d'un futur millor, s'imposen en el poema, amb l'esperança, com escrivia Sylvia Plath, d'heretar la terra i, sobretot, amb el desig de fruir d'aquesta meravella que és el fet de viure.

 “Qui som i d’on venim?” et preguntes al poema “Sense resposta”, i conclous: “no seran contestades,/perquè l’autèntica resposta és dura.” I tanmateix ens la seguim formulant.

És el penúltim poema de la part central del llibre i actua en certa manera com a resum; la identitat del títol en el poema i en aquesta tercera part així ho sembla indicar. Corol·lari d'aquest viatge al passat, a l'adolescència, o d'aquesta relació dialèctica, no enyoradissa, entre passat i present. Resum també d'una visió del poema que arranca, com he dit, de la catàstrofe, de la insatisfacció, i és una visió al voltant del buit, un emmirallament davant la pàgina en blanc. "Una casa buida", el poema que ve a continuació, tracta d'omplir el mateix paper respecte a tot el poemari.

 A l’apartat “Història” sembla que amb els tres poemes que hi ha es vol ordenar tots els dubtes que hi apareixen a “Sense resposta”.

Les dues darreres parts volen ser reflexions al voltant de la poesia i de l'amor, amb la intenció, potser, d'ordenar els dubtes i problemes de reflexions anteriors, però sense obviar les nombroses i constants contradiccions tan característiques de la mateixa vida.

Bo, no deixa de ser la meua lectura, potser mediatitzada per circumstàncies òbvies, però tan vàlida, ni més ni menys, com la d’altres que vulguen acostar-se al poemari sense judicis de valor ja preconcebuts.

Josep Manuel San Abdón

CIÈNCIA I ÈTICA

SALVADOR MACIP I CHRIS WILLMOTT. Jugar a ser déus. (Els dilemes morals de la ciència). Edicions Bromera. Alzira. 2014.

     Salvador Macip (Blanes, 1970), és doctor en Genètica Molecular i dirigeix un grup de recerca sobre el càncer a la Universitat de Leicester (Regne Unit). Chris Willmott (Guildford, Regne Unit, 1967), va fer el seu doctorat a la Universitat de Leicester sobre la resistència als antibiòtics, i és professor del seu Departament de Bioquímica. Ell són els autors d’aquest llibre que va estar guardonat amb el Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General.

     Els últims anys els estudis en el camp de la biomedicina han assolit uns avenços extraordinaris, això que en molts casos significa una solució per a moltes malalties greus i per tant un major benestar per a la societat en general, planteja al mateix temps problemes ètics de difícil resposta. Podem crear nens a mida? Podem anar fabricant peces de recanvi per al nostre cos? Es pot permetre que els atletes prenguen substàncies dopans si aquestes no tenen uns efectes secundaris greus? Si es troba un mètode d’allargar la vida, qui hi podrà tenir accés? Voldries ser clonat després de morir? Té dret la policia a conèixer l’ADN de tots els ciutadans? Aquestes i altres qüestions es plantegen en aquest llibre.

     Jugar a ser déus consta de vuit capítols i un apèndix. Tots tenen la mateixa estructura. En primer lloc se’ns planteja una història de ficció, a partir de possibilitats que té avui la ciència o que està en vies de tenir en un temps molt pròxim. Per exemple, en el primer capítol se’ns presenten uns pares sords que demanen a un metge fer una fecundació in vitro i tenir també un nen sord. A partir de la ficció els autors ens plantegen una sèrie de qüestions de caràcter moral i inclouen la definició d’unes quantes paraules tècniques relacionades amb el tema a tractar.

     A partir d’ací se’ns explica l’estat actual del coneixement científic en el tema tractat, se’ns parla dels beneficis que hi aporta, però també dels possibles inconvenients, dels debats morals que s’hi propicien, i sovint se’ns expliquen casos polèmics en l’aplicació d’aquests nous descobriments científics. Es clouen els capítols amb un seguit de qüestions a favor i en contra per al seu desenvolupament.

     Els autors no donen una resposta a les preguntes que hi formulen, però ens donen unes eines per a que siguem capaços de reflexionar. Sovint els mitjans de comunicació acostumen a donar les notícies científiques amb un grau molt elevat de sensacionalisme aprofitant-se de la falta de coneixement dels lectors i possiblement del redactor que ha elaborat la notícia. El llibre ajuda a destriar el gra de la palla en aquest aspecte.

     També ajuda a desfer alguns mites propiciats per pel·lícules o per les llegendes urbanes. Avui en dia els mecanismes de control sobre els estudis científics són més seriosos del que han estat en la vida.  O quan es parla dels interessos econòmics de les farmacèutiques. Així se’ns diu que només un 4% dels estudis fraudulents que s’han retirat de revistes científiques havien estat patrocinats per una companyia farmacèutica.

   Així mateix es denuncia que de vegades la difusió de fraus científics poden afectar la vida de moltes persones. Així, l’any 1998 el dr. Andrew Wakefield que associava la vacuna triple vírica (contra la xarampió, la rubèola i la parotiditis) amb l’autisme. Malgrat que amb el temps es va demostrar que l’estudi havia utilitzat mètodes irregulars, molts pares van deixar de vacunar els seus fills, de manera que el percentatge de nens immunitzats al Regne Unit que era del 98% als anys noranta del segle passat, al principi d’aquesta dècada era del 78%, i en algunes zones com Londres, va caure fins a 50%, augmentant espectacularment els casos de nens que han adquirit aquestes malalties.

     Jugar a ser déus és un magnífic llibre de divulgació científica, assequible a qualsevol tipus de lector, no cal ser un entés en aquests temes per a llegir-lo. De forma ben documentada i al mateix temps amena, ens aporta una informació seriosa per a que cadascú de nosaltres ens puguem fer una opinió davant dels descobriments científics espectaculars dels darrers anys.

Josep Manuel San Abdón

CERCANT RESPOSTES

JAUME PÉREZ  MONTANER. La casa buida. Edicions Bromera. Alzira. 2014.

La casa buida és l’últim poemari de Jaume Pérez Montaner amb el qual va guanyar el premi de poesia Vicent Andrés Estellés de Burjassot, l’any 2013. El llibre està dividit en quatre apartats. El primer porta per títol Sediment, consta d’un únic poema que es una declaració de com se’n construeix un. El poema es crea a partir del pòsit que deixen les coses essencials de la vida.

El segon apartat es titula Fidelitats. En el primer poema, Arbres, el ser humà apareix com un arbre atrapat per una “terra esquiva”, en un “furtiu paisatge”, això provoca esglai i fa que el subjecte poètic es pregunte on està la bellesa en aquest món. Potser la resposta es troba en el poema següent, titulat El poema. La poesia és el que ens purifica, el que ens fa somniar amb un món possible, el que dóna sentit a la vida: “la final i més bella/ justificació/ d’un sentit impensat/ en la nostra existència”. Tot i que en el tercer poema d’aquest apartat hi ha un cert desencís, ja que amb el pas del temps, els somnis van desapareixent i es queda el buit: “la buidor de la nit”.

Sense resposta és el títol del tercer apartat del llibre, ocupa la part central del poemari i consta de vint-i-set poemes. Un dels temes més habituals d’aquest apartat és el pas del temps. En el primer poema Assaig se’ns diu que la poesia serveix per a recordar el passat, “potser per fer-lo reviure”. Però reviure’l no consola. Hi trobem tot un seguit de poemes, en què el subjecte poètic es presenta en la maduresa de la vida i manifesta un profund pessimisme: “Fou la vida un combat sense victòria” – escriu. Fins i tot es descrita la seua mort: “Un lladre astut entra en la teua sang,/ ressegueix el teu cos/ i tanca els teus ulls”.

En aquest apartat hi trobem diversos poemes d’amor. Des d’un poema ple de sensualitat, Racó de l’albir, on se’ns descriu un juvenil descobriment de l’amor i del sexe, a la incomunicació dels amants en Ocell. També hi trobem una invitació a gaudir del moment, abans que el temps s’ho emporte tot per davant, en el poema La muntanya: “Ara fruïm aquesta meravella/ el simple fet de ser i ser ací.” O el poema Ara, on se’ns parla d’un bell i llarg amor.

En aquest apartat hi trobem altres temes, com el paisatge. En el poema Otos se’ns presenta un paisatge idealitzat, amb versos, la companyia dels amics...També sovintegen els homenatges; a P. Valery, J. Joplin, G. Brassens, J. Miró... Però destacaria, sobretot, l’entranyable homenatge a Ausiàs March i V. A. Estellés en el poema Joc de daus, on els dos poetes comparteixen taula al voltant d’un arròs al forn.

Destacaríem, per últim, el poema que dóna títol a l’apartat, Sense resposta. El subjecte poètic, com tants altres que l’han precedit al llarg del temps, es pregunta: “Qui som i d’on venim?”, però la pregunta no obté resposta: “perquè l’autèntica resposta és dura”.

El quart apartat Història, comença amb un poema que porta per títol Intrús en la teua nit, en el qual veiem que el poema apareix sense avisar, que flueix de forma natural. Continua amb Escriure ara, on presenta l’intent de compondre un poema d’amor, descobrir l’inconegut de la persona estimada, i que aquestes paraules sobrevisquen més enllà de la vida. Es tanca aquest apartat amb Un poema d’amor, que sembla un resum d’allò que ha volgut ser la poesia per al subjecte poètic. Una manera d’ordenar el món.

No return (maig 2013), és últim apartat d’aquest llibre, consta d’un únic poema i en ell s’enfronta el ser humà amb la seua finitud.

Amb La casa buida, Jaume Pérez Montaner ens presenta un llibre profund, amb  el ser humà enfrontat amb les eternes preguntes. En alguns moments és pessimista, però també sap trobar en l’amor, la poesia i en els petits plaers de la vida, sinó una taula de salvació, sí d’alleujament en el tràgic destí del ser humà.

Josep Manuel San Abdón