Entrevista amb Enric Lluch

Enric Lluch és un dels nostres novel·listes dedicats a la narrativa infantil i juvenil amb més prestigi, gènere del qual ha publicat més setanta llibres, i ha estat traduït a diverses llengües. Recentment ha publicat “Després del silenci” (Onada edicions), amb la qual va guanyar el Premi de Narrativa “Ciutat de Sagunt”, 2010, segona novel·la adreçada a un públic adult, encara que pensem que pot interessar igualment als adolescents. Sobre aquest llibre hem mantingut amb ell la següent conversa.

El conflicte que dóna lloc al desenvolupament de l'acció de la novel·la, té el seu origen durant la 2ª República, la Guerra Civil i la llarga postguerra, però es mesclen diversos gèneres, la intriga, l'amor...¿Quin va ser el teu propòsit a l'hora de començar a escriure la novel·la?

Tenia la base argumental des de feia bastant temps, però em calia informació complementària sobre Madrid i Aranjuez. Sobre Roma no em calia perquè acabava de tornar-hi i tenia ben clars els ambients. Sobre la resta de les ubicacions en tenia material de sobres. Així que, quan ho vaig tenir bastant clar, vaig començar a escriure una primera versió que, després de revisada, donà origen a la novel·la.

Una de les coses que més m'han agradat de “Després del silenci”, és l'ús que fas del llenguatge, els personatges parlen d'una manera molt natural, de manera creïble, d'acord a la seua condició social, i això no és fàcil. ¿Com aconsegueixes aquesta naturalitat?

Sobre la manera de parlar de la gent dels anys 30 i 40, vaig enregistrar converses i, sense perdre de vista la correcció, vaig tractar de mantenir el to, les expressions, les frases fetes..., de les persones que visqueren aquella època. El llenguatge emprat en les escenes actuals, segueixen, pam amunt, pam avall, la manera d’expressar-se de la gent de l’edat del protagonista-narrador.

El final de la novel·la ¿no creus que és excessivament “feliç”? ¿Per què vas decidir que a Joan Queral tot li anès tant bé?

Senzillament perquè així va succeir en la realitat. Joan Queralt és una persona viva, que camina pels carrers com qualsevol altra persona i que va conéixer el “secret” de la seua família a partir de la mort de sa mare. Quasi exactament com es conta en la novel·la. Afegiré qualsevol família ha tingut o té alguna vivència diguem-ne “secreta” que, segurament, serà novel·lable.

Pel que m’acabes de dir, la història està basada en fets reals.

Sí. La narració, jo diria que al 80 per cent, és real. Evidentment hi ha aspectes de ficció, sobretot aquells que necessitava per omplir les llacunes que desconeixia com autor.

¿Per què creus que tot el relacionat amb la Guerra Civil ens segueix interessant tant setanta – cinc anys després? Com en la novel·la, ¿encara hi han massa tabús?

Crec que del final de la República, de la guerra i de la postguerra encara hi ha multitud d’aspectes novel·lables que poden interessar els lectors i lectores. En cada poble, en cada ciutat, romanen històries emmudides per distintes circumstàncies que, una vegada contades, fan pensar als possibles lectors i lectores sobre la tragèdia d’una època fosca que, pense, caldria il·luminar. Altres novel·les que conec, per exemple Les veus del Pamano, de Cabré, o Els focs de la memòria, de Sierra i Fabra, conten històries ambientades també en territoris relativament casolans i que donen llum a petites històries que havien estat silenciades per circumstàncies que tots coneixem. Els tabús, considere, continuen d’una manera latent i seguiran així fins que tothom conega tots els aspectes d’un període de la Història brutal i tràgica.  

 ¿Per què els fets històrics es mesclen sovint amb els ficticis en les teues novel·les?

Crec que és un recurs habitual. En el cas de la novel·la Després del silenci he tractat de ser fidel a la realitat en tot allò que coneixia de primera mà. Tan sols quan m’ha faltat alguna baula de la cadena he tirat mà de la ficció. Això sí, he intentat en tot moment que allò que era real i allò que era ficció ballaren al mateix compàs, de manera que, en alguns passatges, he arribat a pensar que era realitat allò que era ficció, i a l’inrevés.

 Aquesta és la teua segona novel·la per a adults, ¿tens algun plantejament diferent a l'hora d'escriure per a un públic adult o per a un públic juvenil?

No quant a les novel·les catalogades com juvenils. Sí quant a les narracions infantils, sobretot pel que respecta als referents, al llenguatge i a les construccions. Tot i això, considere que una mateixa història es pot contar de moltes maneres i adreçar-se a públics distints. Conec obres infantils que parlen de la guerra civil (Un cargol per a l’Emma, per exemple, d’Albert Roca) i conec històries protagonitzades per criatures (El niño con el pijama a rayas, de Boyne, per exemple) adreçades, teòricament, al públic adult. En resum, trobe grans diferències quan parlem de literatura per a infants; però no trobe massa diferències entre les novel·les catalogades com a juvenils i les catalogades com d’adults. Si de cas, el nombre de pàgines, però això és una qüestió de mercat.

Josep Manuel San Abdón

SOBRE EL DESIG I EL PAS DEL TEMPS

FERRAN ARCHILÉS CARDONA. Mala memòria. Perifèric edicions. Catarroja. 2011.

Amb aquest llibre Ferran Archilés va guanyar l'edició del premi de poesia “Manel Garcia Grau” 2010. Dos són els temes al voltant dels qual s'articula el llibre, el desig i el pas del temps, passats pel sedàs de la memòria.

Ja en el primer poema “Kein Unterschlerpf”, apareix un encontre amorós durant la nit, “que el matí venç”. També hi trobem la importància del tacte, dos elements que hi seran presents al llarg del llibre. Però si en aquest poema, o en  “El preu de la nit” o “Calç i pols seca”, la nit representa la culminació del desig, l'encontre amb l'amada, en altres ocasions la nit suposa un temps inhòspit, que representa la seua absència, com en “Cloenda”: “Sent plorar algú – un infant, un malalt - /i m'inquieta l'inesperat silenci, que anuncia la nit.”, la solitud, en “Lletres íntimes” o en  “Oli sobre llenç(Hopper)”, l'anunci de la mort, com en el poema “Abans de la teua mort”, o els records dolents en “Angelus novus (Walter Benjamin)”.

El tacte es fa present quan entra en contacte amb l'estimada i es fa realitat el desig amorós com en “Modigliani”, “T'agradaven les meues mans, / i a mi modelar amb elles/ tot/ el teu cos.” Però també és el record d'un amor passat i per tant un tacte fred, com en “Ciutat de Torí” o “Trinquet de Cavallers”: “i el tacte fred/ d'un altre temps”.

Però el pas del temps és el gran tema del llibre, em semblen particularment  interessants els poemes “Travesses del temps”: “li va semblar que el temps era exactament així,/ números antics i una esfera ovalada: objectes del passat.” i “Plou i fa sol” , on el subjecte poètic veu els seus avantpassats, quan ell encara era xiquet però poc temps després és ell mirat com un avantpassat. La vida com a repetició d'un cicle també és present en el poema “Monòtona devastació”, i el record de la infantesa en el preciós “Dijous sant”. El pas del temps és present en el recorregut que el subjecte poètic fa per diverses ciutats, París, Dublín, Torí, Castelló i sobretot València, on sovint s’amunteguen records de diversos tipus. En el poema “Si”, ens dóna la clau del títol del llibre, el fet que la memòria no siga coherent fa que no ens tornem bojos.

El poemari està replet d’homenatges a diversos escriptors, pintors, fotògrafs i cineastes, com ara Modigliani, Wallaces Stevens,Yashujiro Ozu, Hopper, Emmanuel Sougez, Philip Larkin, Jack Kerouac, Pasolini... però no representen en cap moment un excés d’erudició, sinó que encaixen perfectament dintre de la concepció total del llibre.

En dos poemes, “Blue wail” i “Pintades” el poeta presenta els seus principis poètics, en el primer, en consonància amb la cita de Borges al començament del llibre: “debo justificar lo que me hiere”, després de manifestar que ha destruït el llibre, escriu: “¿Què és el que he perdut? No res,/ o potser, justificar, ja per sempre,/ el que em fereix i sé.” En el segon es pot llegir: “Els meus versos nus de simbologia s’arreceren/ en la protecció de les runes de l’odi,” . En tots dos es posa en dubte la utilitat de la poesia. Tanmateix en “dies irae”, es defèn la utilitat de l’art i recorda que abans de la seua prematura mort, Pasolini va tenir temps “d’ensenyar-nos que la ira, la ràbia per un món/ que la burgesia havia destruït/ era el més noble dels sentiments.”

Malgrat que aquest és el primer llibre de poesia de Ferran Archilés, és un llibre d’un gran nivell poètic, molt madur i ben treballat i de lectura absolutament recomanable.

D'amistats i de teatre

Josep Mª Benet i Jornet. Material d'enderroc. Edicions 62. Barcelona. 2010.

Aquest llibre conté diversos textos que recullen la relació de Benet i Jornet amb diverses figures de la cultura catalana i una visió del teatre dels darrers cinquanta anys a Barcelona, de manera que el podríem considerar com una mena de memòries parcials de l'autor.

“Material d'enderroc” es divideix en dos grans apartats, el primer titulat “Gent”, comença per un capítol dedicat a la seua relació amb Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda i Salvador Espriu, autors, com diu en el títol, amb els quals va tenir una relació d'esquitllentes, però de qui ens deixa unes interessants notes sobre la seua manera de ser. L'escriptor mallorquí apareix com un aristòcrata molt d'un altre temps, però com una persona molt educada i cordial amb el tracte amb un jove que llavors començava a iniciar-se en el món del teatre. Espriu com una persona que s'estimava la solitud, molt exigent amb la seua obra, però al mateix temps molt interessat en les tafaneries. Rodoreda es presentada com una dona contradictòria podia ser dura i freda, però al mateix temps podia mostrar-se càlida, gentil i seductora.

“Mestre en temps difícils” és el capítol dedicat al professor Joaquim Molas, una persona fonamental en la formació de molts joves de la generació del nostre autor. Relata les vicissituds de la vida del mestre fins a arribar a la càtedra universitària.

El tres capítols següents són els més interessants des del meu punt de vista, ja que ens acosten a persones amb les que va tenir un tracte més íntim. En el que porta per títol “Terenci a Camelot”, ens refereix la seua relació amb Terenci Moix, la seua irrupció com un huracà en la literatura catalana, el seu pas a la castellana, aspectes de la seua vida personal, el grup d'amics amb qui feien tantes xales, anècdotes un pèl esperpèntiques i una certa nostàlgia per la joventut perduda.

En “Montserrat Roig, els ulls que em miren” relata la seua amistat amb l'escriptora barcelonina, els seus esperit rebel i compromès amb la realitat del seu temps, els seus començaments en el món de la literatura i del periodisme, els seus viatges, la malaltia que la portaria a la mort. És el capítol que desprèn més tendresa. Finalment en el capítol “Dos senyors i un idiota” ens conta la seua relació amb els professors Joan – Lluís Marfany i Jaume Torras, companys seus en la universitat, els més savis, els més intel·ligents, que van fer amistat amb ell, que es considera a si mateix el més idiota, i que ha durat tota una vida.

La segona part del llibre porta per títol “Teatre” i està format per tres textos que expliquen la seua relació amb el món del teatre, en “Un teatre de barri” conta els seus inicis en el món del teatre de la ma de diversos grups d'aficionats, generalment relacionats amb parròquies, el següent text és el més interessant d'aquesta segona part, “Caiguda i resurrecció del text teatral”, en què exposa una panoràmica del teatre a Barcelona en la segona meitat del segle XX, sobretot en els anys seixanta i setanta que amb l'aparició dels anomenats grups de teatre independent, la figura de l'autor teatral va ser totalment bandejada,  ja que el que es considerava important era la creació col·lectiva, i que van haver de patir els autors de la seua generació. Acaba el llibre amb “Parlo de mi”, capítol en què explica la seua manera d'escriure una obra de teatre.

“Material d'enderroc” és un llibre interessant perquè ens fa conèixer millor unes persones, en alguns casos molt importants en la cultura catalana i com a crònica de la vida quotidiana i sobretot teatral en la Barcelona de la segona meitat del segle XX. Per acabar, ja que el propi Benet i Jornet lamenta la fragilitat de la seua memòria, hem detectat dues errades, Joan Fuster no vivia en el número 20 del carrer de Sant Josep de Sueca, sinó en el número 10, i l'autor teatral valencià al que es refereix com  a Miquel Molins, en realitat és Manuel Molins.

Josep Manuel San Abdón