SOBRE LA VIDA, LA MORT I LA CREACIÓ

RICARD MARTÍNEZ PINYOL. La inspiració i el cadàver. Editorial Moll. Palma. 2011.

Amb aquest llibre Ricard Martínez Pinyol, va guanyar el Premi Mallorca de poesia 2010. El llibre comença amb poemes, com Arbres, Caçador d’oblits, Terra ignota, Preguntes, que ens presenten un món en algun moment oníric, on el subjecte poètic sembla anar sense rumb, “Perdut pels fondals de l’aire m’arrecero dins del/ blau del jorn que mor”, tot i això, cercarà un camí propi i com nedador contracorrent, lluitarà per trobar-lo: “Sóc un intrèpid nedador en una mar en ressaca,/tinc la pell resseca de tant nedar contra l’onatge./Vaig cap a tu.”

Després reflexiona sobre la condició humana, al poema Jardí de meteors, presenta la vida com a camí, com un estat en contínua transformació i el ser humà com contradictori, a Paràbola expressa que tots som pur accident. A Serra diamantina, la vida es presenta com un camí per unes muntanyes frondoses i de difícil accés, “Caminem descalços, el sol cau a plom, anem per un sender que sovint es perd”, i això comporta la dificultat per explicar-la, com es manifesta a “Aporia”. Som un no res, l'existència és un buit com es pot llegir als poemes L'àngel de les mans o L'espill negre: “un espill negre en el/ qual pots veure la teua pròpia imatge abans que la / visió s'allunyi cap a les fondàries.” L'amor és un camí per a lluitar contra el no res, a La buidor i les orquídies llegim: “Veig l'orquídia del teu sexe. La vacuïtat és/ una flor immaterial, l'espai que desocupa l'absència.”

El paisatge de les Terres de l'Ebre és un dels temes preferits de Ricard Martínez Pinyol, uns quants poemes del llibre tenen aquest territori com a font d'inspiració, L'era i el temps, Cambra fosca, L'aram del sol, Oli de sèpia, El delta...els seus versos remeten a la infantesa de l'autor, la sensació de llibertat i el plaer dels sentits són els protagonistes: els jocs infantils, el descobriment de l'amor i del sexe, l'emoció d'una xicoteta aventura, el gaudi dels fruits de la mar i de la terra...són els poemes més vitals del llibre, ja que malgrat ser uns poemes que fan referència a un temps passat, no es recorda amb nostàlgia sinó que es reviu des del present.

Hi ha uns quants poemes que ens remeten a paisatges i imatges de la Mediterrània, Port a Creta, L'illa entintada, Eren caderneres...tenen una gran potència visual, són com a quadres explicats amb paraules i on es veu la formació plàstica de l'autor. I emparentats amb aquests trobem algun poema on es reflexiona sobre la forma: “Totes les formes són reduïbles a nombres i xifres,/ potser a seqüències i fórmules. Hi ha proporcions/ que parlen per si soles. Hi ha un món en construc/ció constant.” escriu a Nautilus pompilius.

La mort és el tema d'altres poemes del llibre, a Babel el subjecte poètic ens diu que com tots els sers de la natura estem predestinats a la mort: “La mort vetlla/ rere les dunes, el vent esmola la seva faç.” I en el poema En el penetrant jardí del cel ens presenta el temps com una roda que fa que la vida acabe i en comence una altra, però la poesia, com es por llegir en La inspiració i el cadàver, és una manera de lluitar contra la mort: “Sap que dins seu hi ha un/cadàver, que des del primer dia l'acompanya(...) Hi ha un aljub dins seu que no és el cadàver, hi ha/ una veu.”

La inspiració i el cadàver ens invita a la reflexió sobre qüestions transcendentals de la vida, però també al gaudi de la bona poesia amb aquests esplèndids poemes d'una gran bellesa plàstica.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA AMB JOAN – BTA. CAMPOS

Joan – Bta. Campos (El Grau de Castelló, 1961) és metge, escriptor i viatger. Porta una llarga trajectòria com a escriptor. Ha fet una important carrera com a poeta, on ha estat guardonat amb diversos i importants premis literaris. El viatge sempre ha estat present en la seua poesia, però darrerament ha decidit narrar les seues vivències viatgeres, i ja ha publicat tres llibres de prosa amb el viatge com a protagonista, el darrer, El regal de la mirada (Onada edicions), sobre el qual hem mantingut aquesta conversa.

• ¿ Per què el viatge és la font inspiradora de la major part dels seus llibres?

El viatge forma una part consubstancial de la meua manera d’entendre la literatura, com un projecció de l’existència. La metàfora del viatge impregna els meus llibres. M’agrada viatjar, sí, però qui escriu viatja, i també qui llegeix viatja. Què és un llibre sinó una incursió raonada, una fuga cap endavant, una nova descoberta al ulls atònics del lector? No debades, el sentit del viatge, és una de les metàfores més universal en la història de totes les civilitzacions.

Escriure un llibre no deixa de ser un viaticum, és a dir, allò que es fa servir per a mamprendre el camí. En aquests sentit, els meus llibres són una invitació a sortir del parany de quatre parets en què de vegades es converteix la nostra vida. La vida és un viatge. Un camí amb un punt de partida, i amb un final, segur. Probablement, els meus llibres de viatges siguen una aposta contra el temps.

• A diferència d’altres viatges anteriors, aquesta vegada ha triat la prosa en lloc de la poesia. ¿A què es déu aquest canvi?

Jo sóc poeta, però aquesta vegada m’ha plagut estirar la lletra. Em feia molta il·lusió escriure un llibre de viatge (o de viatges). Era un repte nou, i, tot i que ja havia fet alguna incursió en el gènere de la literatura de viatge (en realitat, no sé ben bé si es pot parlar de gènere o subgènere, però tant si val), necessitava un altre argument, en un altre registre, que em donara l’oportunitat de dir la meua, sense deixar de ser coherent amb la meua concepció de l’escriptura.

• Una qüestió que destaca en el llibre és la presència dels xiquets, al mateix temps que els seus records d’infantesa.

No ho he fet deliberadament, però crec que, en efecte, al llibre hi ha una mirada reiterativa al món de la infantesa. Insistisc, no ha estat una idea preconcebuda. Ha anat sorgint a mesura que anava escrivint el llibre. He de confessar que durant el viatge hi ha passatges que, no sé per quina estranya raó, em traslladàvem al món de la meua infantesa. Recorde, ara, per exemple, la navegació a través del llac Titicaca. El xiquet que governava la barca, em va confessar que volia ser metge. En un moment, des de la popa de l’embarcació, em vaig quedar mirant aquell jove barquer que mirava entotsolat l’extensió d’aquella mar interior. Va ser llavors quan em va vindre a la memòria una imatge de la meua infantesa, la mirada d’un xiquet de 10 o 12 anys d’edat que mirava la mar d’estiu des de l’espigó travesser del Grau de Castelló. El viatge m’havia ajudat a viatjar en el temps.

• ¿Què el va portar a Perú? ¿Què el fa decidir a l’hora de triar un lloc on viatjar?

La raó que em va dur al Perú va ser diferent a la d’altres viatges. En aquest punt, va ser tot just a l’inrevés. M’atreia des de feia temps la cultura andina. Havia llegit molt sobre el tema dels inques, i les cultures de l'altiplà. M’atreia tant, que em va sobtar la idea d’escriure un llibre sobre aquell món tan fascinant, tan màgic i enigmàtic. He escrit altres llibres en què l’argument és el punt d’arribada. Però són llibres que estan escrits amb posterioritat, que són una conseqüència col·lateral del viatge, llibres escrits amb el solatge que t’ha deixat el lloc visitat. En aquest cas, la destinació va ser triada premeditadament, perquè jo volia escriure un llibre sobre el Perú. En realitat, vaig començar a escriure el llibre, molt de temps abans de xafar la terra peruana.

Hi ha diversos motius que em fan triar una destinació: la cultura local, el paisanatge, la bellesa escènica..., però si em pose davant del mapa del món i em fan triar, la mirada se me’n va invariablement cap a l’Orient. En aquest viatge, com que es creu que els primers pobladors del Perú (abans de ser peruans) van vindre de l’Est, a través de l’estret de Bering, em fa la impressió que he retornat d’una altra manera a Orient. La destinació m’ha d’atreure a través dels ulls, i sempre espere que al capdavall m’oferisca l’oportunitat d’ampliar l’horitzó de la mirada. No, no pagaria en principi per anar a Cancún, ni a Sausalito, ni a Platja Bávaro..., ni a Marina d’Or.

• El viatge que va fer era organitzat, ¿troba pertinent la distinció que de vegades es fa entre turista i viatger?

En efecte, aquest va ser un viatge organitzat. Un viatge que vaig organitzar després de molt de temps de treball. És cert que vaig fullejar guies turístiques, algunes agències de viatge, i vaig fer hores en alguna biblioteca pública. Vaig llegir llibres sobre la conquista del Perú, vaig llegir autors locals, novel·listes i poetes, historiadors... I, finalment, em vaig decidir a traçar un itinerari sobre un mapa. El meu itinerari.

Es cert també que en algun moment del viatge he fet servir la infraestructura que hi ha al país per al turisme, i gose a dir que, alguna vegada, he caigut, premeditadament o no, en el parany del touroperador. Arribats ací, m’agradaria fer alguna matisació. Si seguim la definició segons la qual el viatger es aquell que sap quan se’n va, però no quan torna, se’m fa difícil d’incloure’m en els grup dels viatgers. Com ja he dit el meu era una viatge circular, amb bitllet de tornada. Per a mi, però, la diferència rau en la mirada. No m’interessa la mirada del turista, i encara que al llarg del llibre hi ha passatges on la critique, no deixe de respectar-la, però ja et dic que no m’interessa.

No m’estic a dir que la major amenaça per a la forma de vida tradicional d’aquest poble com ara el peruà és, precisament, la seua principal font de riquesa: el turisme. La pèrdua d’identitat cultural és un perill que no hem de menystenir, perquè, malauradament, aquells qui determinen la cultura que s’ha de difondre en cada destinació turística no són precisament els nadius, sinó els empresaris, habitualment forasters, els quals sempre optaran per prioritzar els beneficis, tot ignorant les conseqüències. A la pèrdua de l’identitatari col·lectiu i dels valors històrico-culturals s’afigen també les greus conseqüències mediambientals.

Al Perú, al visitant se’l convida a entrar en una cultura ancestral, mil·lenària. En principi, tothom és benvingut, però sempre hauríem de recordar que ací, nosaltres només som els convidats; i que, per tant, ens hauríem de comportar com el que som i no pas com a agressors a qualsevol dels indrets que visitem.

• ¿La realitat del viatge va coincidir amb el que havia imaginat prèviament?

Ni de bon tros. El viatge és un allau de sorpreses, i una descoberta sempre et porta a una altra. L’anticipació del viatge i la seua realització pràctica de vegades no coincideixen. La realitat mai no sol coincidir amb aquella que havies imaginat, d’una manera anticipada. Alain de Botton ho explica millor que jo al seu magnífic llibre El arte de viajar (Edicions Taurus, pensament, 2002).

• ¿Què li va aportar personalment passar unes nits a la selva i conèixer la cultura incaica?

L’experiència de la selva va pagar molt la pena. És un món caòtic, angoixant, misteriós. Una vegada li vaig escoltar dir a Miguel de la Quadra Salcedo, un aventurer impenitent, que el lloc més inhòspit per a viure, la destinació més cruel que havia visitat era la selva. L’angoixa existencial, la sensació de petitesa va rondinar el meu cap durant aquelles nits a la selva. Un dia vaig visitar el Llac de las tres Chimbadas, però no em vaig perdre, perquè jo no havia anat a buscar el Dr. Livingston. Una nit vaig tindre un malson. Se’m va aparèixer a l’habitació l’esperit de Joseph Conrad, però jo no era Marlow. El coronel Kurtz estava assegut al brancal de la porta, mentre sonava allò de This is the End... . Em va fer sentir molta paüra.

• En un moment del llibre, el viatge el remet a la memòria d’un altre viatge. ¿Té la sensació de què els viatges acostumen a ser breus, però perviuen en la memòria com si hagueren durat molt de temps?

Estic d’acord, i de vegades s’anticipen a la memòria, encara que no els hagués fet. Hi ha també fenòmens de deja vu. Hi ha la memòria rèptil, l’olfactiva, que és la més primitiva, la més animal que conservem i que predomina per sobre les altres memòries. Una olor et porta a una altra olor que vas sentir fa molt de temps abans, en un lloc a milers de quilòmetres de distància. Potser hi ha animals que tenen més aguditzat el sentit del olfacte que nosaltres, però, nosaltres “sabem” visualitzar allò que hem olorat. Katmandú, per exemple.

• ¿Va prendre notes durant el viatge o el va escriure temps després passant-lo pel sedàs de la memòria?

Vaig prendre notes abans, en, i després del viatge. Guarde un petit quadern amb les tapes blaves, on hi ha enregistrades les anotacions en brut que feia sobre el terreny. Després, cada dia, a la nit, abans d’apagar la llum, passava les notes a net, com un deure. No debades, havia mamprès el viatge, perquè volia escriure un llibre.

Josep Manuel San Abdón

Foto: Emilio García Mañá

ENTREVISTA AMB JORDI COLONQUES

Jordi Colonques (Vila – real, 1976) ha escrit la novel·la Món animal (Onada edicions, 2011), amb la qual va guanyar el premi Vila de Puçol, 2010. El llibre fa un retrat de determinats personatges que podem trobar en el nostre entorn quotidià, està escrit amb un to d’humor, però la seua lectura pot ser que ens farà esbossar sovint un somriure amarg.

L’arqueòleg Eudald Carbonell ha dit alguna vegada que encara no som humans del tot. ¿Amb aquesta novel·la li donaríem la raó?

Ell s’hi refereix per posar de manifest la idea de que encara ens estem humanitzant, que gràcies als coneixements científics i tècnics podrem prendre les regnes de la nostra pròpia evolució. A “Món animal” jo em propose col·locar arran de sòl les conductes d’éssers i bèsties, els iguale. I per trobar-hi un fet diferenciador essencialment humà sóc més prosaic que l’arqueòleg: açò és, la qualitat que ens fa humans és una mena de filldeputisme congènit que ha esdevingut eficient per la nostra supervivència. A la novel·la emfatitze els detalls més enutjosos dels personatges, els que paradoxalment els animalitzen alhora que els fan profundament humans.

L’estructura de “Món animal” m’ha recordat la de “La colmena” de Cela. Els personatges semblen estar tancats dintre d’unes cel·les de les que és difícil escapar. ¿Seria el final de la novel·la una metàfora del que estic dient?

Certament, degut a un desgraciat determinisme social i econòmic, per molt que s’hi esforcen no poden fugir de les seues misèries vitals.

Em fa l’efecte que aquesta novel·la li haurà estat molt difícil d’escriure, ja que s’ha de fer un gran esforç de contenció per a que, amb aquests personatges que hi apareixen, la història no se’n vaja de mare. ¿Tinc raó?

Potser no n’he sigut conscient, de la dificultat. Però perquè m’hi he estat uns quants anys. Tinc una forta tendència a escriure literatura d’humor, gairebé de sainet. Però aquesta volta, sense fugir-ne massa, em vaig plantejar escriure una història amb personatges que tingueren més substància que unes meres caricatures. Així que vaig treballar primer el rerefons dels actors del teatret, les motivacions que els havien de dur a actuar d’una manera o una altra. Tot i que essent una història d’humor el que m’interessava era desenvolupar amb un cert ritme les accions simultànies, com a les pistes d’un circ, i no tant fer que els personatges patiren una evolució psicològica al llarg de la novel·la.

Li he escoltat en alguna entrevista que els personatges de “Món animal” estan inspirats bàsicament en el seu entorn més immediat, concretament en el barri de Benimaclet, on viu a València. ¿És per això que malgrat que són personatges miserables, no són antipàtics? Fins i tot alguns tenen un punt de tendresa.

Com els personatges actuen conforme a unes conviccions sinceres, segons unes vivències pròpies i específiques, i en cap moment no jutge les seues accions sinó que tan sols les mostre, tots hi queden reflectits igual de lamentables, de llastimosos, d’humans a fi de comptes. Benimaclet és un barri popular, més encara: un poble engolit per la ciutat. És un punt de trobada d’immigrants nouvinguts i estudiants universitaris amb els veïns de tota la vida. S’hi pot treure un bon brou de tot plegat.

Un dels personatges és un músic de rock que es sent fascinat per la vida dels components de Led Zeppelin. Si la novel·la es portara al cine ¿posaria la música de Led Zeppelin com a banda sonora?

Tant de bo pogués. Però pel que tinc entès Jimmy Page controla fèrriament els drets exclusius del repertori del grup, i no ens deixaria ni tan sols que s’hi taral·legés alguna cançó sense abans afluixar una lliura. A la pel·lícula, clar, també sonarien la trompeta de Chet Baker, Islamey de Balakirev, uns estudis de Bach, la cançoneta del Mercadona, alguna d'Obrint Pas, una adaptació del Gracias por venir de Lina Morgan, la música de banda d'una processó de barri i també algun pasdoble d'una orquestra de revetlles.

Me he quedat amb les ganes de saber que va ser de Gus després de la seua experiència al zoo. ¿No ha pensat en cap dels personatges que apareixen en el llibre per a una propera novel·la?

Gus, a banda de sociofòbic, és al·lèrgic al treball. Cal imaginar, doncs, que els treballs no li duraran gaire. El que sí és probable és que en algun moment es veja forçat a amainar-se, a tractar la seua obesitat mòrbida, potser en una futura novel·la caiga en el parany de les dietes miracle...

Vosté es referix en el seu blog a la seua literatura com de sèrie B i parla de la seua voluntat d’escriure material de caire popular. Jo crec que ho ha aconseguit, sense deixar de banda una gran qualitat literària. Ara el difícil és com arribar a un públic més ampli que el de la societat literària valenciana. ¿Què es pot fer per anar més enllà d’aquest cercle restringit?

Sembla que encara no funciona gaire fluidament el mercat comú de productes culturals dels usuaris en llengua catalana, i no només ho dic pel problema de la distribució dels autors valencians, sinó també pels grups musicals. Amb internet almenys es pot facilitar-ne la difusió. I col·lectius com ara Saforíssims, o El Pont (del qual en forme part) fan possible la visibilitat dels escriptors a la xarxa. Ara, el que no sé dir-te és si l’humor bròfec de “Món animal” s’hi entendria bé.

Josep Manuel San Abdón

Entrevista amb Joan Garí

Joan Garí és una persona que abasta molts camps en el món de la literatura, exerceix de professor, és columnista dels diaris Ara i Público, escriu de llibres al setmanari El Temps, ha publicat novel·les i llibres de poesia, però on excel·leix, des del meu punt de vista, és com autor de dietaris i assajos. Recentment ha publicat “Història d’Amèrica” (A Contra Vent editors) , els records d’un viatge a Amèrica fet fa vint – i – cinc anys, on es barregen diversos gèneres. Sobre aquest llibre hem mantingut la següent conversa.

¿Per què has tardat vint anys a escriure el llibre?

Perquè la memòria, que és com un riu, necessita un temps prudencial per a establir algunes referències sòlides. Els qui entenem el viatge com un procés de transformació interior necessitem el concurs del temps per a repensar l’experiència i extraure’n algunes veritats bàsiques. El turista va a un lloc, fa la foto, i corre a ensenyar-la als amics. El qui viatja i estableix amb el món un joc d’(auto)coneixement ha de reflexionar sobre el que ha aprés i de vegades ha de passar molt de temps fins que aquest aprenentatge no és fa evident. El viatge és, fonamentalment, una experiència mental. I la literatura és el precipitat més valuós d’aquest experiment. En el riu de la memòria, on tot passa, només es pot aspirar a una avaluació d’allò viscut  després de molts dies de navegació. Tornar la vista enrere massa prompte pot fer malbé la perspectiva.

Sense l’educació que vas rebre a l’escola, ¿ creus que Amèrica t’haguera fascinat com et fascina?

Amèrica ja existia, abans que jo hi anara. Amèrica existia en els films, en la literatura, en la música. Era un pur constructe mental i trepitjar-la només suposava confirmar tot el que ja en sabia. Amèrica –Nova York, més concretament- vivia en les pel·lícules de Martin Scorsese i d’Elia Kazan, en els llibres de Hawthorne o de Thoreau, en les cançons de Leonard Cohen o de Bob Dylan. I en va estar a l’altura.

¿Com va transformar la teua vida el viatge a Amèrica?

  Quan u va a un país com els Estats Units tan jove o és un imbècil total (cosa que no cal descartar) o en torna transformat. És com anar al centre del món, allà on es couen tots els dilemes. Això et canvia la perspectiva de les coses, et fa pensar, per exemple, en què les batalletes locals del teu propi país són insignificants. També fou una oportunitat per a conéixer gent magnífica, que no oblidaré mai, i que s’escapaven del tòpic de l’americà prepotent, milhòmens o analfabet. Viatjar, si té algun sentit, ha de ser conspirar contra els tòpics.

¿Conèixer Amèrica et va servir per a conèixer millor el teu país?

Sense cap dubte. Hi conte el cas del Tirant lo Blanc, un llibre que fou més llegit als anys 80 a Nova York que a València. És possible que a molts escolars valencians, a qui obliguem a llegir el volum, els semble una història antiquada de tipus ridículs amb espases embolicats amb els seus anhels eròtics. Però a Nova York, gràcies a la traducció de David Rosenthal, es convertí en un best-seller que la gent llegia al metro o als autobusos. Tota una lliçó per a la sempre precària autoestima dels valencians.

En el llibre escrius coses com: “un escriptor és algú que se sent a disgust amb el segle” o “els qui no sabem fugir estem condemnats a la literatura”. ¿creus que els individus “normals” o “feliços” no necessiten la literatura?

Home, hauríem de definir abans què podem entendre per “individus normals o feliços”. Adduiré, en tot cas, la frase immortal de Tolstoi: “Totes les famílies felices s’assemblen; en canvi, les dissortades ho són cadascuna a la seua manera”. La felicitat –la normalitat- és un pur miratge, molt pròxima a la idiòcia. No es fa bona literatura des de la felicitat o sobre la felicitat. En canvi, la infelicitat (la sensació que els teus somnis encara no s’han acomplert, que el món et resulta, substancialment, un lloc estrany) és un esperó formidable per a la voluntat expressiva.

A “Història d’Amèrica” trobem una barreja de diversos gèneres literaris, ¿penses que aquest és el camí que seguirà la literatura en el futur?

La literatura del segle XXI està seguint molt clarament el patró marcat a principis del segle XX per escriptors extraordinaris com Joyce o Proust. I el clàssic de referència hi és sempre Montaigne. Això ho he explicat fa poc en un article al diari Ara, titulat “La paradoxa de la literatura catalana” (http://www.ara.cat/opinio/firmes/joan_gari/). M’hi referia al fet que la nostra literatura, que fins als anys 80 excel·lia en molts gèneres, ara s’havia convertit en un reducte d’autors mediàtics de lectura fàcil o de novel·listes que segueixen al peu de la lletra el patró realista del segle XIX, mentre sembla que li hem deixat el camp de la innovació als autors en castellà. “Només cal donar una ullada al que sol ser premiat en els principals guardons literaris del país. Cada vegada s’instal·la la sensació –patològicament interioritzada pels propis jurats- que no pot guanyar-hi cap llibre que arrisque mínimament, que faça una aposta pura i dura per la literatura. Si a tot arreu el que impera com a llenguatge estrictament contemporani és la fusió entre assaig i novel·la, els gurús més poderosos de la nostra literatura no semblen haver-se’n adonat. Per això una figura com Enrique Vila-Matas, per exemple, només és pensable escrivint, a Catalunya, en castellà”. Aspire a haver encetat un debat, si més no.

En la part dedicada a Nova York ¿per què hi ha molta Nova York de la que apareix als llibres que has llegit i a les pel·lícules que has vist, i parles poc de la que tu vas viure?

  Bé, no crec que parle poc de la Nova York que jo vaig viure. El que passa és que Nova York –la Ciutat- és un condensat de tots els qui hi han passat. Cadascú hi ha afegit el seu gra de sorra (jo també). I em va semblar interessant aplegar al meu llibre els testimonis que més m’han colpit sobre la Ciutat, aquells que m’han ajudat a conformar la meua pròpia visió.

 

Els de la teua generació i els de la meua, que sóc déu anys major, ens hem format amb el cinema i la música americana, a la qual tenim mitificada, ¿com expliques que, en general, pertanyem a unes generacions tan antiamericanes?

És una curiosa paradoxa. Tots vivim immersos en el planeta americà però, políticament, en rebutgem les conseqüències. Jo no em sent especialment addicte a la política del Departament d’Estat, ni als excessos del policia global, que és com actuen els Estats Units al món. Però no crec que això tinga cap relació amb l’autèntica cultura americana. Seria com estar en contra del centralisme espanyolista i, en conseqüència, no voler llegir Garcia Lorca o Antonio Machado. Són coses diferents.

Josep Manuel San Abdón

Viatge iniciàtic

JOAN GARÍ. Història d'Amèrica. Acontravent Editors. Barcelona.2011

L'any 1990 Joan Garí tenia vint – i - cinc anys i un gran desig de conèixer Amèrica, un món fascinant que havia descobert a través del cinema i la música, el seu somni es va fer realitat a través d'una organització religiosa anomenada YMCA (Young Men Christian Association), que cercava monitors per als seus campaments d'estiu.

Aquesta circumstància li val a Garí per a fer un repàs dels seus anys d'infantesa, els seus estudis en un col·legi religiós, on un mestre els contava històries bíbliques, que li feien viure moments màgics i que d'alguna manera van despertar la seua vocació d'escriptor. Del seu pare que va conèixer Josep Iturbi, un cèlebre pianista valencià que va triomfar a a Hollywood i que estiuejava a Borriana i de les pel·lícules i de les cançons que l'havien transportat a Amèrica abans que anara físicament.

Va ser així com va anar a parar a un campament enmig del bosc, Interlocken, a New Hampshire, allí conviurà amb altres monitors d'arreu del món, establint amb ells una relació en què anirà creixent interiorment, a l'anar coneixent-ne alguns més íntimament i compartint experiències vitals i descobrint els diferents mons d'on venien. L'intercanvi de cançons i de lectures, li serveix també a l'autor per expressar la seua opinió sobre diversos escriptors i cantants, recorre les seues memòries musicals i arriba a la conclusió que la seua banda sonora és Amèrica i que la llibertat té un ritme i llavors, - diu - “em vaig fer americanista i vaig somiar un mite que, com tots els mites, era irracional. I què”.

Després Garí compararà el seu país amb Amèrica, i sentirem de fons la música de Leonard Cohen i tindrà un temps també per a l'amor, i per a pensar una novel·la que mai no arribarà escriure, i per anar oferint-nos més visions d'Amèrica, i arribar per fi a Nova York. L'arribada ens és narrada amb un to poètic, recordant aquells escriptors que han fet literatura amb la ciutat dels gratacels, alguns sense haver anat mai, com Blai Bonet o Kafka, l'autor s'endinsa pels seus barris i es troba a ell mateix: “Jo viatjava a alguna part del meu cor – jo buscava un Jesucrist refugiat en la seua insuportable indolència – i calia travessar un profund oceà fins trobar aquest viarany.”

Nova York ompli tota la segona part del llibre, l'autor escriu un assaig sobre la ciutat, amb el suport de la literatura, la música i el cinema i sobretot amb el d'una fotografia que va tenir la sort de fer d'un home dormint tranquil·lament en un gran test en mig del bullici de la ciutat, i aprofita per a parlar del significat d'aquell home i de la imatge en general. Finalment conclou que el viatge a Amèrica li va suposar tornar-se més savi i més vell i encara viu en aquell somni.

“Història d'Amèrica” és un llibre en què es barregen l'assaig, la biografia, les memòries, la ficció...però és també la crònica de tota una generació, la de Garí, però també la immediatament anterior, la formada sota la dictadura, però a qui el cinema i la música ens obrien a un espai de llibertat, per això llegint aquest llibre tots podem fer el nostre particular viatge a Amèrica, gaudint a més amb la magnífica prosa de Joan Garí.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA AMB FERRAN ARCHILÉS CARDONA

Ferran Archilés era conegut fins ara per la seua tasca d’historiador, professió que exerceix en el Departament d’Història de la Universitat de València. Recentment ha publicat el seu primer llibre de pomes, “Mala memòria” (Perifèric edicions), amb el qual va guanyar el premi de poesia “Manel Garcia Grau” 2010, llibre molt madur i d’un gran nivell poètic. Sobre el contingut d’aquest llibre hem mantingut una conversa amb ell.

En una entrevista ha afirmat que “La memòria per a mi no és un lloc de reconciliació sinó de conflicte”, ¿és per això que en el poema “Si” es pregunta si mantenir la coherència de la memòria, no seria la manera d'enfollir?

Així és, crec que la idea d’una memòria sanadora i aproblemàtica, feta d’una coherència que no és real, sinó inventada, per consoladora que puga semblar, aboca a que acabem bojos. Em sembla que la incoherència i la fragmentació ens defineix millor a les persones.

En el poemari hi ha referències a diverses ciutats, però sobretot a València, ¿què té de fascinant la ciutat de València?

Potser no és ben bé una ciutat fascinant. Però és la ciutat on visc des de fa vora vint anys. Per a mi València és una ciutat que mai acaba de ser del tot meua (això li correspon a Castelló, i ara mateix ja no ho sé...). És una ciutat que em permet alhora distància i l’inevitable efecte de la quotidianitat. Em resulta més fàcil escriure sobre València (o Dublín o Paris) que sobre Castelló

La nit apareix sovint en els seus poemes, ¿quin significat té? ¿és una influència estellesiana, com s'ha dit?

Potser, però en tot cas no és conscient. M’encanta la poesia d’Estellés, evidentment, i per a tot poeta valencià Estellés és una pedra de toc. En el fons és el fundador de l’escassa tradició viable de la poesia valenciana contemporània.

En realitat més que de nit, sóc un poeta crepuscular...de vespradeta, de poqueta nit... La nit em resulta sempre hostil, no puc evitar-ho.

En els poemes en què es fa referència a Pasolini i Walter Benjamin, em sembla entendre que les coses han canviat poc des de que ells van morir i en les circumstàncies en què ho van fer. ¿És aquesta idea la que ens volia transmetre?

Sí, sí. Pasolini i Benjamin, tan distints com són, continuen sent fars de temps confusos que no han acabat. Naturalment no vivim situacions com les que, per exemple, va haver de viure Benjamin: el feixisme històric, la guerra. Però, hi ha elements que ens han de mantindre alerta en un món cruel i devastador per als sers humans més fràgils. Pasolini advertia de tot això: dels efectes del capitalisme i la destrucció d’un món on encara un cert sentit de l’humà era viable. “Tots estem en perill” deia en la seua darrera entrevista.

En algun poema com “Blue wail” o “Pintades”, sembla que posa en dubte la utilitat de la seua poesia, però en “dies irae”, defensa la utilitat de l'art. ¿Es pot aconseguir un món millor amb la poesia?

La poesia és el món en el seu millor lloc, va dir un insigne poeta i en el fons això crec també jo. No crec que, en si mateix, la poesia tinga cap utilitat concreta o específica. Fer-ne un ús polític de la poesia és ben empobridor, en efecte. Però, això no vol dir que en l’escriptura mateixa no puguem assajar les textures d’una vida utòpica.

El fet que vosté siga historiador, ¿té a veure amb què el llibre tracte sobre el pas del temps?

La pregunta clau. Jo diria que sí. Però, sobretot, pel meu escepticisme davant el sentit coherent del pas del temps (elaborar-ne un relat d’això és la tasca d’un historiador). El pas del temps m’obsessiona, i a mi, com a tots, em va la vida en això...És tot el que tenim, i la meua humilíssima veu contempla els dies que visc com a persona privada i com a persona en societat. El meu llibre aspira a ser íntim i polític, totes dues dimensions en sentit poètic, naturalment...

Josep Manuel San Abdón

Entrevista amb Enric Lluch

Enric Lluch és un dels nostres novel·listes dedicats a la narrativa infantil i juvenil amb més prestigi, gènere del qual ha publicat més setanta llibres, i ha estat traduït a diverses llengües. Recentment ha publicat “Després del silenci” (Onada edicions), amb la qual va guanyar el Premi de Narrativa “Ciutat de Sagunt”, 2010, segona novel·la adreçada a un públic adult, encara que pensem que pot interessar igualment als adolescents. Sobre aquest llibre hem mantingut amb ell la següent conversa.

El conflicte que dóna lloc al desenvolupament de l'acció de la novel·la, té el seu origen durant la 2ª República, la Guerra Civil i la llarga postguerra, però es mesclen diversos gèneres, la intriga, l'amor...¿Quin va ser el teu propòsit a l'hora de començar a escriure la novel·la?

Tenia la base argumental des de feia bastant temps, però em calia informació complementària sobre Madrid i Aranjuez. Sobre Roma no em calia perquè acabava de tornar-hi i tenia ben clars els ambients. Sobre la resta de les ubicacions en tenia material de sobres. Així que, quan ho vaig tenir bastant clar, vaig començar a escriure una primera versió que, després de revisada, donà origen a la novel·la.

Una de les coses que més m'han agradat de “Després del silenci”, és l'ús que fas del llenguatge, els personatges parlen d'una manera molt natural, de manera creïble, d'acord a la seua condició social, i això no és fàcil. ¿Com aconsegueixes aquesta naturalitat?

Sobre la manera de parlar de la gent dels anys 30 i 40, vaig enregistrar converses i, sense perdre de vista la correcció, vaig tractar de mantenir el to, les expressions, les frases fetes..., de les persones que visqueren aquella època. El llenguatge emprat en les escenes actuals, segueixen, pam amunt, pam avall, la manera d’expressar-se de la gent de l’edat del protagonista-narrador.

El final de la novel·la ¿no creus que és excessivament “feliç”? ¿Per què vas decidir que a Joan Queral tot li anès tant bé?

Senzillament perquè així va succeir en la realitat. Joan Queralt és una persona viva, que camina pels carrers com qualsevol altra persona i que va conéixer el “secret” de la seua família a partir de la mort de sa mare. Quasi exactament com es conta en la novel·la. Afegiré qualsevol família ha tingut o té alguna vivència diguem-ne “secreta” que, segurament, serà novel·lable.

Pel que m’acabes de dir, la història està basada en fets reals.

Sí. La narració, jo diria que al 80 per cent, és real. Evidentment hi ha aspectes de ficció, sobretot aquells que necessitava per omplir les llacunes que desconeixia com autor.

¿Per què creus que tot el relacionat amb la Guerra Civil ens segueix interessant tant setanta – cinc anys després? Com en la novel·la, ¿encara hi han massa tabús?

Crec que del final de la República, de la guerra i de la postguerra encara hi ha multitud d’aspectes novel·lables que poden interessar els lectors i lectores. En cada poble, en cada ciutat, romanen històries emmudides per distintes circumstàncies que, una vegada contades, fan pensar als possibles lectors i lectores sobre la tragèdia d’una època fosca que, pense, caldria il·luminar. Altres novel·les que conec, per exemple Les veus del Pamano, de Cabré, o Els focs de la memòria, de Sierra i Fabra, conten històries ambientades també en territoris relativament casolans i que donen llum a petites històries que havien estat silenciades per circumstàncies que tots coneixem. Els tabús, considere, continuen d’una manera latent i seguiran així fins que tothom conega tots els aspectes d’un període de la Història brutal i tràgica.  

 ¿Per què els fets històrics es mesclen sovint amb els ficticis en les teues novel·les?

Crec que és un recurs habitual. En el cas de la novel·la Després del silenci he tractat de ser fidel a la realitat en tot allò que coneixia de primera mà. Tan sols quan m’ha faltat alguna baula de la cadena he tirat mà de la ficció. Això sí, he intentat en tot moment que allò que era real i allò que era ficció ballaren al mateix compàs, de manera que, en alguns passatges, he arribat a pensar que era realitat allò que era ficció, i a l’inrevés.

 Aquesta és la teua segona novel·la per a adults, ¿tens algun plantejament diferent a l'hora d'escriure per a un públic adult o per a un públic juvenil?

No quant a les novel·les catalogades com juvenils. Sí quant a les narracions infantils, sobretot pel que respecta als referents, al llenguatge i a les construccions. Tot i això, considere que una mateixa història es pot contar de moltes maneres i adreçar-se a públics distints. Conec obres infantils que parlen de la guerra civil (Un cargol per a l’Emma, per exemple, d’Albert Roca) i conec històries protagonitzades per criatures (El niño con el pijama a rayas, de Boyne, per exemple) adreçades, teòricament, al públic adult. En resum, trobe grans diferències quan parlem de literatura per a infants; però no trobe massa diferències entre les novel·les catalogades com a juvenils i les catalogades com d’adults. Si de cas, el nombre de pàgines, però això és una qüestió de mercat.

Josep Manuel San Abdón